Medicina vertebrada
En els anys 1910, la medicina catalana observà el progrés
i la maduresa d’una nova generació de metges formada, entre
d’altres, per Josep Antoni Barraquer, Josep Maria Bartrina, Jaume
Peyrí, August Pi i Sunyer o Pere Nubiola. Un nou aire refrescant
que coincideix amb el trasllat de la vella facultat a la nova seu al
costat de l’Hospital Clínic (1906). Noves instal·lacions
i noves càtedres, però sense superar els vells problemes
de funcionament de la universitat. Ja el Primer Congrés Universitari
català (1903) palesà la necessitat de la “catalanitat” de
la universitat, d’integrar-la en el món cultural i econòmic
català. Des de la presidència de la Diputació de
Barcelona, Enric Prat de la Riba fomentà la creació de
l’Institut d’Estudis Catalans (1907) per contribuir a la
superació d’un obstacle cultural que dificultava el desenvolupament
del país i, alhora, des del Ministerio de Instrucción Pública
es creà la Junta para Ampliación de Estudios (1907). August
Pi i Sunyer esdevé en aquests anys el cap visible en la construcció d’un
projecte de política científica per a Catalunya. El trobem
darrere la creació de la secció de ciències (1911)
i de la Societat de Biologia de Barcelona (1912) de l’Institut
d’Estudis Catalans. Des d’aquesta Societat, tot comptant
amb el suport del Laboratori Municipal dirigit per Ramon Turró,
es crearen les bases per al desenvolupament d’una veritable escola
de recerca biològica a Catalunya. Els llicenciats en medicina
van aprofitar els recursos de les Administracions espanyola i catalana
per fer estades de formació i especialització a l’estranger,
així com els professionals de la medicina els empraren també per
finançar llur assistència a cursos i congressos a l’estranger.
En el context d’una possible reforma de la universitat a tot Espanya,
favorable a la concessió d’autonomia universitària,
tingué lloc el Segon Congrés Universitari català (1918).
Els professionals catalans, i en especial els participants procedents
de la Facultat de Medicina, concretaren idees, ja històriques,
en un programa alternatiu a la universitat dominant, una proposta d’estatut
d’autonomia universitària basada en la unitat cultural catalana,
en el control de la gestió, en la reforma radical de l’ensenyament
i en la participació i el compromís dels estudiants. Les
expectatives autonomistes, però, no foren aleshores satisfetes.
Tot i això, la universitat catalana ja disposava d’un conjunt
d’idees molt clares, un pla d’ordenació preparat per
ser executat en la propera ocasió, que s’havia de presentar
el 1931.
Malgrat les circumstàncies polítiques dels anys 1920,
aquells foren anys fructífers per a la medicina catalana. La cirurgia
floria amb esplendor a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau,
on Manuel Corachan i Joan Puig Sureda consolidaren el nivell del seu
mestre Enric Ribas i Ribas, tot fomentant una visió més
oberta de la cirurgia, més enllà de l’acte quirúrgic,
basada en un coneixement previ i un seguiment postoperatori dels malalts
i de les malalties. En aquest centre, altres metges obriren camins fonamentals,
com ara Francesc Gallart i Monés, qui fundà i dirigí (1913-1951)
una veritable escola internacional de patologia digestiva, o bé Pere
Martínez i García, qui dirigia un prestigiós servei
de pediatria clínica. A l’Hospital Clínic, la cirurgia
prenia una volada impressionant amb l’arribada de Joaquim i Antoni
Trias i Pujol com a catedràtics (1919 i 1927). Veritables mestres
universitaris, defensors d’un ensenyament eminentment pràctic
i de la divisió de la cirurgia en especialitats, els “germans
Trias” tingueren un paper fonamental en la defensa i la transformació institucional
de l’hospital i de la universitat i de la Facultat de Medicina
de Barcelona. Fou també en aquests anys i en aquest hospital universitari
que era el Clínic quan consolidaren les seves posicions dos metges
que havien de canviar la visió de la clínica mèdica:
Francesc Ferrer i Solervicens i Agustí Pedro i Pons, tots dos
catedràtics (1926 i 1927). L’obra de foment de la Diputació fou
continuada per la Mancomunitat de Catalunya (1914) que donà suport
a la creació d’institucions fonamentals, com ara l’Escola
d’Infermeres-auxiliars de Medicina (1917), el Servei d’Assistència
Social dels Tuberculosos (1918), a càrrec de Lluís Sayé,
i l’Institut de Fisiologia (1920).
L’Institut de Fisiologia dirigit per August Pi i Sunyer i Jesús
Maria Bellido i Golferichs, tots dos catedràtics universitaris,
fou una institució singular, pionera de solucions jurídiques
típiques dels nostres dies, localitzat dins de la mateixa Facultat
de Medicina de Barcelona. La tasca desenvolupada en aquest centre constituí un
exemple per a la resta de càtedres, un model d’allò què es
podia fer a una altra mena d’universitat. Això és,
la combinació entre l’ensenyament pràctic i el foment
de la recerca i l’experimentació, l’adopció de
tècniques de discussió i recepció de la investigació reconegudes
per la comunitat científica internacional. Tot plegat, un sistema
altament eficaç que mostrava uns resultats excepcionals: línies
de recerca originals, concretes i coherents, contribució a l’emergència
de noves disciplines o especialitats, estades de treball a l’estranger,
publicacions internacionals, intercanvi d’invitacions d’arreu
per impartir cursos o conferències. L’Institut no partí del
no-res, sinó que recollí i continuà una tasca i
un compromís anteriors. El mestratge d’August Pi i Sunyer
consolidà en aquest sentit una veritable escola o grup de recerca,
tot contribuint de manera definitiva a la professionalització de
la biomedicina. A tall d’exemple, les dinàmiques de treball
de l’Institut de Fisiologia eren prou eficaces per enviar una representació de
més de vint col·laboradors al XIII Congrés Internacional
de Fisiologia celebrat a Boston.
El compromís de tots aquests metges, així com de tants d’altres ara no esmentats, amb la cultura mèdica catalana fou excepcional. El seu paper en la construcció d’una medicina catalana els portà més enllà del conreu de les seves especialitats. Tot plegat amb el suport de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que actuà com a institució vertebradora de la societat mèdica catalana al llarg de tot el període. D’un costat, aquells metges refermaren la voluntat d’utilitzar la llengua pròpia com a llengua de treball, fet que portà a l’agermanament dels metges de llengua catalana mitjançant congressos mantinguts des de 1913. D’un altre, aquells metges maldaren per completar la formació insuficient rebuda a la facultat mitjançant la creació de tota mena de cursos extrauniversitaris a diferents institucions mèdiques catalanes, tot afavorint la introducció i difusió de matèries inexistents a la facultat. Mitjançant també una eina de difusió de coneixements bàsics patrocinada per Jaume Aiguader i Miró: les Monografies Mèdiques. Aquesta creixent especialització també fructificà en la creació de noves societats mèdiques i de revistes especialitzades, expressió de voluntats i objectius comuns, que trobaren alhora aixopluc a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques.
Documents històrics originals
- Activitats Internacionals
- Campanyes sanitàries
- Congresos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana
- Eugenèsia
- Mitjans de divulgació sanitària
- Política sanitària catalana
- Revistes Mèdiques Catalanes
