Els països receptors de l’exili mai no posaren les coses fàcils als transterrats. Fins i tot tampoc a professionals reconeguts, com ara els metges, considerats sovint pels seus col·legues una amenaça, una competència ferma.

El primer destí per a la majoria fou França, que només serví com a primera parada per a l’inici de camins més llunyans, sobretot els americans. A França hi restaren professors com ara Jesús Maria Bellido i Golferichs, gràcies a la bona relació amb els fisiòlegs de Tolosa encapçalats per Camille Soula, i també Joaquim Trias, qui treballà un temps a la clínica del cirurgià Émil Delteil a Carcasona, per passar després a Andorra, organitzar l’ensenyament de la cirurgia a la universitat argentina de Mendoza i, finalment, tornar el 1947 a Barcelona, on fou respectat per la major part de la professió, però no pas per les autoritats.

L’Escola de Fisiologia creada i dirigida per August Pi i Sunyer i Jesús Maria Bellido i Golferichs desaparegué del mapa català. Només Bellido es va mantenir al costat dels seus col·legues occitans, en dures condicions laborals, fins que morí el 1952. La resta de l’escola es dispersà pel món americà. La força i la inèrcia del treball adquirides durant anys pels membres de l’escola els serví per reprendre les seves carreres i organitzar noves escoles de fisiologia a d’altres llocs del món. Aquest fou el cas d’August Pi i Sunyer i la seva tasca duta a terme a Veneçuela; també del seu germà Santiago, primer a Bolívia i després a Panamà, dels seus fills, Jaume, primer a Mèxic i després als Estats Units d’Amèrica, i Cèsar, que restà a Mèxic fins a la mort el 1997. En Rossend Carrasco i Formiguera també féu cap primer a Mèxic i després a Veneçuela, països on desenvolupa càrrecs universitaris i la direcció d’instituts de recerca. Albert Folch i Pi exercí un temps a la Universitat de Tolosa i el 1942 fou contractat al Politècnic de Mèxic per ensenyar Farmacologia. Joan Bofill i Bonaventura Benaiges també marxaren a Caracas, com també ho féu Antoni Griñó Garriga, qui més tard fou contractat com a professor de Neurocirurgia a Detroit. En Cristià Cortès i Lladó s’exilià primer a Veneçuela i després a Mèxic, on contribuí al desenvolupament de la cardiologia.

Els professors Joan Cuatrecasas i Arumí, Pere Domingo i Sanjuan, Josep Gómez Márquez, Antoni Peyrí i Rocamora, Antoni Oriol i Anguera, Lluís Sayé i Sempere i Emili Mira i López també prengueren el camí de l’exili, tot desenvolupant importants carreres científiques en diferents països americans, al capdavant d’institucions mèdiques de diversa orientació professional.

Només Domingo i Sayé van tornar a Catalunya, els altres trobaren la mort lluny de la seva terra de naixement. Entre els cirurgians, Manuel Corachan visqué una complicada situació que el portà de França a Veneçuela, on creà un Institut de Cirurgia Experimental, i després a Barcelona, on morí el 1942. Antoni Trias, el patró de la universitat autònoma, s’exilià a Colòmbia i fou professor a la Universitat de Bogotà. Molts dels joves professors que incorporà la universitat autònoma procedents dels serveis quirúrgics de la Santa Creu i Sant Pau i del Clínic veieren truncades les seves carreres docents. Francesc Jimeno Vidal marxà a Viena, a treballar amb el seu altre mestre, Böhler, i poc després va tornar a Barcelona per exercir en l’àmbit privat. El cirurgià Màrius Cortès i Lladó, cosí germà de Cristià, també s’exilià i féu cap a Caracas.

Llistat de metges exiliats:

• Andorra
  • Antoni Barcia Barcia (Sineu, Mallorca, 1908-...)
    Va estudiar medicina a la Facultat de Cadis i es va llicenciar a Barcelona el 1937, durant la Guerra Civil. Després va treballar al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. Cap al final dels enfrontaments va marxar a Andorra, on va exercir la Medicina General a Andorra la Vella.
  • Miquel de los Santos Cunillera Rius (Palau d’Anglesola, Lleida, 1900- Les escaldes (Andorra) 1978)
    Llicenciat a Saragossa el 1920. Fou diputat a les Corts de 1936. Durant la Guerra Civil fou cap de l’Agrupació Hospitalària de Girona i major metge provisional. El 1939 s’exilià a Andorra i després marxà a Xile. A Santiago de Xile fou cap dels serveis de Seguridad Obrera, d’allà emigrà a Uruguai i finalment va tornar a Andorra.
  • Josep Farrás Ebrieres (Barcelona, 1904-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1924 i doctorat a Madrid el 1927. Durant la Guerra Civil arribà a ser capità metge provisional en el Cos de Carrabiners, quan va acabar la guerra passà exiliat primer a França i després a Andorra.
  • Josep Sastre Torruella (Tremp, Lleida, 1898-1979)
    Llicenciat a Barcelona el 1925. Exercí a Tremp on fou alcalde. S’exilià a Montpeller, on fou un dels metges dels refugiats espanyols de la zona. El 1945 passà a Andorra i el 1949 tornà a Barcelona, on va poder treballar a l’Hospital de Sant Pau.
  • Joaquim Trias i Pujol (Badalona, Barcelona, 1887-Barcelona, 1964)
    Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1910 i doctorat el 1911. Fou un mestre de la cirurgia catalana, compromès amb el país. Exercí al cos militar del Marroc (1911-1913) i amplià estudis a Berna, París i Viena. Fou catedràtic de diverses matèries a les universitats de Granada, Saragossa. El 1919 va guanyar la càtedra d’Anatomia Topogràfica, anomenada Terapèutica Quirúrgica a partir de 1926, i el 1929 acumulava la càtedra de Patologia i Clínica Quirúrgica a la Universitat de Barcelona. Va ser degà de Medicina del 1931 al 1939 i, com a tal, membre de la Comissió executiva de la Facultat i de la posterior Junta en època de guerra. Fundà i dirigí amb altres col·legues la Societat Catalana de Cirurgia, la Revista de Cirugía de Barcelona, el Boletín de la Sociedad de Cirugía i l’Asociación Española de Cirujanos en 1935. Entre d’altres càrrecs fou president de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques (1928-1930).
    En esclatar la Guerra Civil fou nomenat membre del Consell de Sanitat de Guerra per la Generalitat de Catalunya. Durant els enfrontaments treballà com a cap de l’Hospital Militar de Vallcarca i l’Hospital Clínic. A més tenia el grau de coronel i fou cap de Sanitat de l’Exèrcit de l’Est. El 1939 s’exilià a França, on residí a Carcasona treballant a clíniques quirúrgiques com la del Dr. Émil Delteil, on va atendre Maquis. Després marxà a Argentina com a docent de la Universitat de Cuyo a Mendoza, finalment tornà a Europa i s’instal·là a Andorra, on va obrir una clínica i va exercí la pràctica quirúrgica. Des d’Espanya se li van obrir diversos expedients acusat de roig separatista, entre d’altres càrrecs, com a resultat, el 1941, fou inhabilitat a perpetuïtat. Tornà a Catalunya el 1947 se’l va mantenir allunyat de l’ensenyament i a més fou empresonat amb l’acusació d’atendre a guerrillers anarquistes. Malgrat tot, el 1953 el Ministerio de Educación Nacional el declarà depurat amb la sanció d’inhabilitació per l’exercici de càrrecs directius i de confiança i finalment el 1954 fou readmès sense sancions com a catedràtic, i adscrit a la facultat de medicina de Barcelona, a disposició del claustre, el qual no li va encomanar cap tasca, considerant que els seus serveis ja no eren necessaris. Va publicar treballs sobre tumors cerebrals, mal de Pott, fractures, quists hidatídics i altres temes quirúrgics.
  • Antoni Vilanova Ortiz (Agramunt, Lleida, 1914 - Les Escaldes, 1978).
    Fill de veterinari. Cap al 1930 estudià 1r curs de Veterinària a Saragossa i, tot seguit, passà a Barcelona per estudiar la llicenciatura de Medicina. Durant la guerra fou capità mèdic provisional (122) servint a l'Hospital d'Alcanyís a Terol. Acabada la guerra, passà exiliat a França i fou internat al camp d'Argelers i, poc després, al Camp de concentració d'Agde (o Agda).
    Aprofitant que el seu avi era andorrà, aconseguí passar a Andorra. Cap al 1941 revalidà el títol de llicenciat en Medicina que havia cursat en temps de la República.
    El 1946 es va publicar a Mèxic un treball, signat pel Dr. Pelai Vilar Canales i per ell, sobre la denominada "febre de les trinxeres" a partir de l'estudi clínic que tots dos havien realitzat al camp d'Agde entre 1939 i 1940 (i que havien patit ells mateixos).
    A Andorra es va casar amb una filla del Dr. Joaquim Trias i Pujol. La parella tingué tres fills: Josep, Pere i Olga. Josep, nascut en 1946, estudiaria medicina a Barcelona i, com el seu pare, exerciria la seva professió a Andorra.
    
    
    
    Tornar a l'índex de metges exiliats
• Alemanya
  • Josep Capella Carrobé (Ametlla, Lleida, 1912-Nirgua, Veneçuela, 1992)
    Llicenciat a Barcelona el 1935. Durant la Guerra Civil fou conseller de Sanitat de Guerra, el 1938 fou cap de la Sanitat Militar de Lleida, també fou capità metge provisional i cap dels hospitals militars de València. Després de l’evacuació a França fou metge a diversos camps de concentració, al batalló de treballadors número 272 i finalment al camp de Dachau a Alemània. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va arribar a Veneçuela on va treballar fins a jubilar-se com a metge rural.
  • Cosme Rofes Cabré (Dosaigües, Tarragona, 1889-Biberach (Alemània), 1975)
    Llicenciat a Barcelona el 1913 i doctorat a Madrid el 1920. Fou professor de Fisiologia i Higiene a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya i creador d’obra divulgadora entre els sindicats obrers. Entre 1963 i 1969 fou psiquiatre a l’hospital de Kilchberg, Zurich, i partir de 1970 va viure a Alemània, on morí.
    
    
    
    Tornar a l'índex de metges exiliats
• Àustria
  • Francesc Jimeno Vidal (Reus, Tarragona, 1906 – Barcelona 1978)
    Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1929, es formà com a cirurgià general amb el Joaquim Trias i Pujol a l’Hospital Clínic de Barcelona i després Madrid amb Manuel Bastos i Joaquín D’Harcourt, però la seva influència decisiva la va rebre a Viena de la mà de L. Böhler el 1932. Va ser professor ajudant de Clínica Quirúrgica entre 1934 i 1939. Durant la Guerra Civil ingressà a la Sanitat Militar republicana com a capità metge provisional dels equips dels Hospitals de Guerra. El 1936 era a Reus i a Sitges, després a Tarragona i, el 1938, a Banyoles i Olot. El 1939, era cap del servei quirúrgic amb el V Cos de l’Exèrcit que comandava E. Lister. Durant l’èxode a la frontera francesa la seva esposa fou acusada de traïdora i afusellada, malgrat aquest fet, no va poder impedir que les forces del General Franco el destituïssin de càrrecs docents i professionals. Aleshores, va decidir marxar a Viena on s’hi va estar fins a 1945. Al final de la Segona Guerra Mundial va passar per Suïssa abans de tornar a Barcelona. Va especialitzar-se en accidents de treball per compte d’asseguradores privades, com la General Española de Seguros. Va crear l’Instituto de Traumatología i la Clínica de Accidentes de Barcelona.
    
    
    Tornar a l'índex de metges exiliats
• Bèlgica
  • Enric Mias Codina (Lleida, 1885-Verviers, Bèlgica, 1956)
    Especialista en Ginecologia i Obstetrícia, llicenciat a Barcelona el 1907. El 1927 fou secretari del Sindicat de Metges de Catalunya; era editor de La Clínica. Quan es va produir la sublevació militar fou un dels organitzadors del voluntariat mèdic i després fou major metge provisional a la Jefatura de Sanidad. S’exilià a França, on el 1946 atenia exiliats espanyols al departament d’Herault. Posteriorment residí a Bèlgica amb la seva família on va morir.
    
    
    Tornar a l'índex de metges exiliats
• Gran Bretanya
  • Francesc Solano Dalmau Norat (Girona, 1915-...)
    No havia acabat la carrera quan es va produir la sublevació militar, però va servir a la Sanitat Republicana. Acabada la Guerra Civil aconseguí arribar a Gibraltar, on fou admès com exiliat al territori britànic. Arribà a França amb les forces aliades, quan acabà la Segona Guerra Mundial. Acabà la llicenciatura en medicina a Montpeller, i tornà a Catalunya on exercí a Palamós, Girona. Quan morí el General Francisco Franco es presentà a les primeres eleccions democràtiques per Esquerra Republicana de Catalunya.
  • Frederic Duran Jordà (Barcelona, 1905-Manchester, Anglaterra, 1957)
    Estudià medicina a Barcelona, on es llicencià el 1928, durant la seva pràctica a l’Institut de Maternologia de Barcelona s’interessà per les transfusions sanguínies que utilitzaven el citrat sòdic i baixes temperatures per evitar la coagulació de la sang. S’encarregà de la secció d’anàlisis clíniques del dispensari de l’Aparell Digestiu de l’Hospital Clínic, a l’Ajuntament de Barcelona el 1934, i a l’Institut Frenopàtic de les Corts el 1935, tot treballant al consultori privat del Raval.
    Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la Guerra Civil organitzà els serveis de transfusió sanguínia de la Generalitat, on desenvolupà un sistema original en el procés d’extracció, classificació, transfusió i conservació de la sang. L’organització i la tecnologia desenvolupada en aquest servei es mostrà com un veritable exemple d’eficàcia, observat arreu del món.
    S’exilià el 1939 a Anglaterra, on fou cridat per organitzar el servei de transfusió militar en la Segona Guerra Mundial. Exercí fins a la seva mort en diversos hospitals de Manchester, on dirigí els departaments de Patologia. Morí a Manchester deixant publicats varis estudis sobre la transfusió sanguínia i la Histopatologia de la mucosa digestiva.
  • Jaume Elías Cornet (Barcelona, 1909-1988)
    Pediatre, llicenciat a Barcelona el 1934. Durant la Guerra Civil va estar a les primeres milícies d’Albalat, Osca i fou capità metge provisional, després fou nomenat metge de la colònia de nens que patrocinava Eleanore Roosevelt. S’exilià a França i en esclatar la Segona Guerra Mundial la colònia fou traslladada a Anglaterra, allà va aconseguir ser nomenat anestesista de l’equip quirúrgic de Josep Trueta. El 1947 tornà a Barcelona on va exercir de pediatre.
  • Pere Gabarró Garcia (Igualada, Barcelona, 1899 - Barcelona, 1980)
    Llicenciat en farmàcia, estudià medicina acabant el 1924, aviat es decantà per la cirurgia. El 1933 fou nomenat vicesecretari de l’Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana.
    Durant la Guerra Civil fou major metge provisional i guanyà experiència en la cirurgia de restauració de la cara i els membres. S’exilià a Anglaterra el 1939 on va treballar a Manchester amb Sir H. Gillies ampliant la seva experiència en cirurgia plàstica durant la Segona Guerra Mundial. Va dirigir el servei de cirurgia plàstica del Baguley Emergency Hospital i del Christie Hospital and Holt Radium Institute. Fou soci fundador de la British Society Plastic Surgery. El 1947 tornà de l’exili i va poder treballar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Clínica Corachan. Se’l considera l’introductor de la cirurgia plàstica a Catalunya.
  • Jaume Raventós Pijoan (Barcelona, 1905 - Chester, Gran Bretanya, 1983)
    Llicenciat en medicina el 1929. Va ser nomenat professor ajudant el 1931 i formà part de l’Institut de Fisiologia amb August Pi i Sunyer. El 1933, se'l nomenà professor adjunt en la Fisiologia a la Universitat de Barcelona Autònoma i el 1934 ajudant. El 1935, viatjà a la Gran Bretanya, on es va dedicar a la recerca farmacològica, primer a la Universitat d'Edimburg, i més tard a divisions industrials a Manchester. Allà va passar la Guerra Civil.
    Després de la Guerra restà exiliat a Manchester, on va treballar com a farmacòleg a les Imperial Chemical Industries (ICI) i on descobrí l’anestèsic fluotà el 1951. Va culminar la seva carrera quan fou escollit president de la Societat d’Anestesiologia britànica. Va ser membre honorífic de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.
  • Josep Trueta Raspall (Barcelona, 1897- 1977)
    Llicenciat a Barcelona el 1921 i doctorat a Madrid l’any següent. Va treballar en tècniques quirúrgiques experimentals amb Manuel Corcaran. Va ser nomenat professor auxiliar de Patologia Quirúrgica el 1933 i ajudant lliure de Clínica Quirúrgica el 1934 de la Universitat de Barcelona Autònoma. Va dirigir els serveis de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau des de 1935. Fou simpatitzant d’Acció Catalana.
    Durant la Guerra Civil no ingressà en la Sanitat Militar, sinó que va conservar la seva posició de cap de servei de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau on va poder tractar gran nombre de víctimes dels bombardejos aeris; com a resultat publicaria l’obra El tractament actual de les fractures de guerra (1938), conegut com la “cura oclusiva” o “mètode Trueta”.
    El 1939 va exiliar-se convidat pels caps del servei de defensa passiva de la Gran Bretanya, va instal·lar-se a Oxford. Treballà com a cirurgià al Radcliffe Hospital i al Wingfield Morris Orthopaedic Hospital entre 1940 i 1949. El 1943 el van fer doctor Honoris Causa per la Universitat d’Oxford i fou designat professor de Cirurgia Ortopèdica del Nuffield Orthopaedic Centre de la mateixa universitat el 1949. Declarat amant de la llibertat i de la cultura catalana, va formar part del Consell Nacional Català de Londres el 1940 i va escriure l’Esperit de Catalunya, on feia conèixer el problemes de Catalunya al món anglosaxó. El 1965 es va jubilar de la Universitat d’Oxford. El 1967 va tornà a Barcelona i entre el 1971 i 1973 presidí la Societat Catalana de Biologia. Va deixar importants contribucions a la Medicina com la descripció dels reflexos circulatoris renals i investigacions sobre la formació i la fisiologia de l’os, a més d’una extensa obra quirúrgica. El fons històric de Josep Trueta es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.
    • Pere Voltó Cubells (La Palma de l’Ebre, Tarragona, 1920-?)
      Havia estat capità de Sanitat Militar professional durant la Guerra Civil i va aconseguir ser admès com exiliat polític a Gran Bretanya, on residí a Londres. El 1946 va jurar adhesió a la República.
      
      
      Tornar a l'índex de metges exiliats
• França
  • Domingo Abella Pujol (Pobla de Granollers, Lleida, 1912-1991)
    Llicenciat a Barcelona el 1940. Va servir a l’Exèrcit republicà i va estar exiliat a París, ciutat on el 1947 residia, segons el Ministeri d’Emigració i Treball del Govern Republicà.
  • Pau Adell Roca (Benifallet, Tarragona, 1912-1994)
    Quan va començar la Guerra Civil estava estudiant quart de medicina a la Universitat de Barcelona. Fou capità metge provisional durant el conflicte, fugí a França on passà per diversos camps de concentració. Va estar greument malalt de disenteria, quan millorà, el 1944, participà en les lluites dels exiliats en la Resistència  i fou sanitari a l’Hospital Varsovie de Tolosa. Quan acabà la Segona Guerra Mundial tornà a Espanya i fou empresonat a Saragossa, un cop alliberat tornà a estudiar i es llicencià el 1949, s’especialitzà en Traumatologia i Ortopèdia.
  • Joan Aguasca Codina (Barcelona, 1894-...)
    Ginecòleg. Llicenciat a Barcelona el 1914. Quan començà la Guerra Civil fou nomenat per la Generalitat de Catalunya delegat en la Comissió de Farmàcia de Barcelona i després va servir en la sanitat republicana com major metge provisional de l’Exèrcit de l’Est. Es va exiliar a Tolosa on participà en les lluites dels exiliats en la Resistència. El 1947 era l’especialista en Ginecologia del Dispensari de la Creu Roja del Govern Republicà a París.
  • Pau Agustí Planell (Barcelona, 1892-1973)
    Llicenciat a Barcelona el 1915 i doctorat a Madrid el 1918. Ingressà en la Sanitat Militar el 1917, després treballà amb August Pi Sunyer i fou professor auxiliar entre 1919 i 1923. S’exilià a França i el 1947 atenia la consulta de Medicina General, Malalties del Cor i Pulmó en el Dispensari de París, on s’assistien els exiliats espanyols.
  • Francesc d’Asís Anguera Anguera (Tivissa, Tarragona, 1892-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1917. S’exilià a França després de la Guerra Civil. El 1947 apareixia en el cens del Ministeri d’Emigració i Treball del Govern Republicà de Béziers, on s’atenien exiliats republicans.
  • Josefa Bastard Martí (Barcelona, 1904-...)
    Graduada de llevadora el 1935 i llicenciada en Medicina a la Universitat de Barcelona el 1931. S’exilià a França, on apareixia primer com a una de les metgeses que atenia als guerrillers durant la Segona Guerra Mundial i després com a llevadora als serveis d’assistència als exiliats de París el 1946. Va tornar a Espanya i exercí a Madrid.
  • Nicolau Battestini Galup (Barcelona, 1895-1981)
    Llicenciat a Barcelona el 1917, fou deixeble de Francesc Gallart Monés i d’August Pi  Sunyer, també fou un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya. El 1932 fou diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya. Va dirigir la revista Ars Mèdica. Durant la Guerra Civil fou director de l’Hospital General de Catalunya. El 1939 es va exiliar a França on ingressà en un camp de concentració, fou alliberat per fer-se càrrec dels hospitals per a refugiats espanyols a Perpinyà i Voló. Durant la Segona Guerra Mundial va residir a Sète i a Montpeller. El 1947 tornà a Catalunya i va residir a Barcelona fins la seva mort.
  • Jesús Maria Bellido Golferichs (Barcelona, 1880-Tolosa de Llenguadoc, França, 1952)
    Llicenciat a Barcelona el 1901 becat per la Junta d’Ampliación de Estudios als Estats Units. Fou catedràtic de Fisiologia a les facultats de Saragossa i Granada, i des del 1907 la seva carrera fou al costat d’August Pi i Sunyer: el 1920 ambdós van fundar l’Institut de Fisiologia impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. El 1923 es va encarregar de l’ensenyament de Terapèutica fins el 1929 que en fou el catedràtic. L’interès per la investigació el portà a estudiar Farmacologia Renal i Electrocardiografia. Fou vocal professor per Medicina i ocupà diversos càrrecs des del 1934 al 1938 quan va presidir la darrera Junta de la Facultat de Medicina o Junta de guerra en substitució del degà Joaquim Trias i Pujol. Fou president de la Societat Catalana de Biologia.
    Dedicat a la política i la cultura catalanes i fervent catòlic, va militar a Acció Catalana Republicana. El 1938 Juan Negrín el nomenà Comissari de cultes del govern de la República. Es va exiliar a França el 1939, fou internat en un camp de concentració, per després instal·lar-se a Tolosa de Llenguadoc on va treballar al laboratori i va impartir classes a la universitat des de les càtedres de Fisiologia i Farmacologia del professor Camil Soula.
  • Francesc d’Asís Boix Vallicrosa (Santa Coloma de Farners, Girona, 1903-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1926. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional del Cos de Carrabiners en la 65 Brigada Mixta. Quan va acabar la guerra s’exilià a França, on atenia els refugiats republicans en la consulta de Medicina General, Dermatologia i Malalties Venèries del Dispensari de la Creu Roja Republicana a París i posteriorment en la Oficina Laboral Espanyola de Sant Denis, on el 1977 encara treballava. Era president del partit Acción Republicana Democrática Española (ARDE) a l’exili.
  • Joan Bonet Teixidor (Santa Coloma de Farners, Girona, 1901-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1929. S’exilià a França, segons el quadre d’assistència mèdica del Govern Republicà, atenia els exiliats malalts a Chartres.
  • Josep Bonifaci Mora (Llimiana, Lleida, 1893-Conca de Tremp, Lleida, 1989)
    Llicenciat a Barcelona el 1916. Quan va començar la Guerra Civil era intern de l’Hospital de Sant Pau i ajudant de Francesc Gallart Monés. Com era membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE) fou designat per acompanyar l’aleshores secretari del partit a la URSS, poc abans de la caiguda del front de Catalunya. El 1945, acabada la Segona Guerra Mundial passà a França i cuidà dels emigrats espanyols en el Dispensari i en l’Hospital Varsovie de Tolosa. Les autoritats franceses el van detenir el 1950 per les seves activitats comunistes i fou desterrat a Còrsega, d’allà passà a exercir professionalment a diversos països comunistes Polonia, Txecoslovàquia, Romania i Hongria. Tornà a Catalunya als 96 anys.
  • Francesc de Paula Borras Cuadras (Barcelona, 1899-...)
    Va començar els estudis de medicina a Barcelona el 1916. Figurà entre el metges catalans que en finalitzar la Guerra Civil residiren a Montpellier i crearen un servei mèdic per atendre refugiats al Centre Cultural Català.
  • Francesc Bosch Fajarnés (Calaf, Barcelona, 1902-1973)
    Llicenciat a Santiago de Compostela el 1930. Era membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional del 10è Cos de l’Exèrcit. S’exilià a Biarritz, França. El 1948 fou director del Hospital de Varsovie de Tolosa. El 1950, fou detingut a Tolosa per les seves activitats comunistes i desterrat a Algèria.
  • Josep Oriol Bosch Sala (Barcelona, 1911-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1934. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional a l11è Cos de l’Exèrcit. S’exilià a França i quan va acabar la Segona Guerra Mundial va viure a Lourdes.
  • Joan Frederic Cama Dausà (Sant Antoni de Calonge, Girona, 1897-Canobes, França, 1987)
    Llicenciat a Barcelona el 1926. Després de la Guerra Civil marxà a França, on el 1947 estava atenent els exiliats espanyols al Dispensari de la Creu Roja de la República Espanyola de Perpinyà.
  • Francesc Carrasco Rofes (Falset, Tarragona, 1914-...)
    Llicenciat a Barcelona. Militava a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou tinent metge provisional. S’exilià a França on fou metge a l’hospital central del camp de concentració d’Argelés-sur-Mer, després passà al camp número 1 de Le Barcarés; finalment el 1939 va embarcar cap a Mèxic.
  • Leandre Cervera Astor (Barcelona, 1891-1964)
    Veterinari, llicenciat en medicina a Barcelona el 1914 i finalment doctorat a Madrid el 1916 amb una tesi sobre les secrecions internes del pàncreas. Interessat en la investigació mèdica va anar a estudiar a París i tornà a Barcelona per treballar amb Ramon Turró i Jesús Maria Bellido sobre el metabolisme del calci. Fou professor de la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou redactor de La Medicina Catalana, director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics d’Agricultura de Catalunya de la Mancomunitat, fou destituït per la Dictadura de 1924. Fou un dels iniciadors de la Medicina Social. Políticament actiu participà en Unió Catalanista, en Acció Republicana de Catalunya i fundador d’Acció Catalana Republicana. Va estar exiliat a França. Al tornà a Barcelona el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el condemnà a pagar una multa i a 2 anys d’inhabilitació professional, fins el 1958 que va aconseguir l’indult. Autor de nombroses publicacions científiques sobre malalties metabòliques i endocrinològiques, estudiós de l’obra del seu mestre Ramon Turró.
  • Salvador Colomer Capdaygua (Cervià de Ter, Girona, 1911-1999)
    Llicenciat a Saragossa el 1936. Durant la Guerra Civil fou major metge provisional a l’11è Cos de l’Exèrcit. S’exilià a França, el cens del Govern Republicà el situà com a resident a Saint-Pierre-de Chemin, Vendée.
  • Josep Córdoba Rodríguez (Múrcia, 1884-1955)
    Llicenciat a Barcelona i doctorat a Madrid el 1920. Amplià la seva formació a París. El 1915, quan tornà a Barcelona fundà l’Institut Mèdic Pedagògic i després va dirigir la Fundació Dolsa de l’Institut Frenopàtic. S’exilià a França, on va escriure interessants monografies sobre Psicopatologia infantil.
  • Lluís Córdoba Rodríguez (Barcelona, 1889-...)
    Llicenciat a Valladolid el 1925. Acabada la Guerra Civil s’exilià a França, el 1947 estava encarregat dels malalts de Medicina General al Dispensari de la Creu Roja de la República Espanyola a Montpellier.
  • Laureà Dalmau Pla (Agullana, Girona, 1886-1969)
    Llicenciat a Barcelona el 1908. El 1922 fou escollit diputat de la Generalitat per Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil va dirigir l’Hospital de Girona. El 1939 marxà exiliat a França i residí a Perpinyà. Greument malalt de diabetis va tornà a Girona on va morir.
  • Joaquim Danés Torras (Olot, Girona, 1888-1960)
    Llicenciat a Barcelona el 1910 i doctorat a Madrid el 1912. S’interessà per la cirurgia pulmonar i fou un dels primers metges en practicar el pneumotòrax a Espanya. Abans de la Guerra Civil fou conservador del Museu d’Olot i metge titular de Batet, Girona. El 1939 va marxar a l’exili i residí dos anys a Perpinyà i Montpeller. A finals del 1942 tornà a Catalunya i fou empresonat, el 1946 fou alliberat i se’l va permetre exercir a Olot.
  • Pau Estapé Grau (Masnou, Barcelona, 1914-París, 1989)
    Llicenciat a Barcelona. Durant la Guerra Civil era capità metge del Cos de Seguretat. Es va exiliar a França, després de la Segona Guerra Mundial va atendre el Dispensari de París en Medicina General, Otorinolaringologia i Urologia.
  • Balbí Huguet Rodríguez (Barcelona, 1906-...)
    Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1928. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional a l’Hospital Militar de Girona. S’exilià a França. Després de la Segona Guerra Mundial va atendre als exiliats espanyols en la consulta de Cirurgia en el Dispensari de París.
  • Josep Isern Rabascall (L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 1902-Manresa, 1974)
    Farmacèutic i llicenciat en medicina a Barcelona el 1936. Es formà amb Josep Trueta a l’Hospital de Sant Pau. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional a l’Hospital Militar número 1 de Barcelona i després cap del servei quirúrgic a l’hospital La Sabinosa de Tarragona. S’exilià a França on treballà a l’hospital de la Grave a Tolosa. Tornà a Catalunya el 1941 on fou empresonat i alliberat el 1946. Se’l va permetre exercir professionalment a Manresa.
  • Joan Joher Planas (Vilapriu, Girona, 1880-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1909. Va servir a la Sanitat Republicana i va estar exiliat a França. Tornà a Catalunya el 1946.
  • Constantí Llambias Morato (Barcelona, 1898-1962)
    Llicenciat a Barcelona el 1921, va ingressar a la Sanitat Militar el 1920. Militava a Esquerra Republicana de Catalunya des de 1931. Durant la Guerra Civil fou professor d’Higiene a l’Escola Popular de Guerra i capità metge de complement a l’Exèrcit de l’Est. S’exilià a França i treballà a París. Tornà a Catalunya el 1948 on fou processat i quan va recuperar la llibertat residí a Barcelona.
  • Josep Martí Feced (Aliaga, Terol, 1890-Tolosa, 1963)
    Pediatre, llicenciat a Barcelona el 1913. Fou un dels fundadors del Partido Liberal. Durant la Guerra Civil va dirigir l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Passà a França on organitzà la Creu Roja Espanyola Republicana a Tolosa, on atenia casos de Medicina General i feia de pediatrie.
  • Josep Martínez Vallespí (Lleida, 1882-París, 1975)
    Llicenciat a Barcelona el 1922. Exercí a Manresa i Lleida. S’exilià a França i va atendre la consulta de Medicina General al Dispensari de la Creu Roja Espanyola Republicana a Tolosa.
  • Josep Mestre Puig (Barcelona, 1884-Molins de Rei, Barcelona, 1979)
    Llicenciat a Barcelona el 1907, fou un dels fundadors del Sindicat Metges de Catalunya i Director General de Sanitat, a més fou diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Quan es va produir la sublevació militar fou un dels organitzadors del voluntariat mèdic. S’exilià a França, després de la Segona Guerra Mundial treballà a la Creu Roja Espanyola Republicana de Saint-Girons. Al cap d’uns anys tornà a Catalunya.
  • Benet Mori Ballester (Barcelona, 1878-1944)
    Llicenciat a Barcelona el 1904. Fou regidor del Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya des de 1931. Quan acabà la Guerra Civil s’exilià a Montpeller, on amb altres metges catalans improvisà una clínica en el Centre Cultural Català. El 1942 s’exilià a Mèxic amb la seva família, on no va poder exercir degut a una malaltia.
  • Joan Morros Altes (Manresa, Barcelona, 1910-1985)
    Llicenciat a Barcelona el 1934. Durant la Guerra Civil arribà a capità metge provisional en el XII Cos de l’Exèrcit. S’exilià a França i quan va acabar la Segona Guerra Mundial va atendre exiliats a diversos punts de França.
  • Jacint Muñoz Arbart (Sabadell, Barcelona, 1902-Girona, 1982)
    Metge tocòleg. Llicenciat a Barcelona el 1922 i doctorat a Madrid el 1923. Va ser professor auxiliar temporal de Patologia i Obstetrícia des de 1930, i vocal professor per Medicina a la Junta Universitària el curs 1934-35. A més, va dirigir l’Escola d’Infermeres Puericultores de la Facultat des de 1932. Va fundar la Clínica  Sant Narcís i, més tard, va dirigir la Clínica  Girona.
    S’exilià a França algun temps, quan tornà a Catalunya el 1940 fou expurgat i deixà d’exercir públicament. Va dedicar-se a la medicina privada i fou el fundador de la Clínica Muñoz i de Megsa (Mèdica Girona, SA) de caire més professional i assistencial.
  • Josep Oñorbe Dansó (Tudela, Navarra, 1891-1970)
    Pediatre. Llicenciat a la Universitat de Saragossa el 1915. Ingressà en la Sanitat Militar el 1916 i des de 1931 exercí a Barcelona. El 1936 fou nomenat delegat del Consell de Sanitat de Guerra per la Generalitat de Catalunya. Fou ascendit a capità metge professional. Marxà a l’exili francès, però tornà l’abril de 1939 fou empresonat i expulsat de l’exèrcit, recuperà la llibertat i el 1955 residia a Barcelona.
  • Joan Parrot Canudo (Alcarràs, Lleida, 1909-1993)
    Llicenciat a Saragossa el 1936. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional del XI Cos de l’Exèrcit. S’exilià a França on va atendre refugiats en els camps de concentració, quan va acabar la Segona Guerra Mundial treballà en Medicina General i Malalties de l’Aparell Digestiu al Dispensari de la Creu Roja Republicana Espanyola a Montauban.
  • Joan Josep Paulis Pagès (Barcelona, 1884-1969)
    Llicenciat a Madrid el 1922. Exiliat a França va estar a càrrec de l’Alberg de Refugiats a Oise. Durant la Segona Guerra Mundial fou metge de les Forces Franceses de l’Interior a la regió de Normadia. Va treballar a la consulta de Medicina General i Pediatria al Dispensari de la Creu Roja Republicana Espanyola a Montpeller.
  • Sever Perramon Barnadas (Capcech, Girona, 1891-París, França, 1980)
    Oftalmòleg, llicenciat a Barcelona el 1926. Fou director de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Estava afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya i fou membre del Consell de Sanitat. Durant la Guerra Civil fou major metge provisional a l’Agrupació Mèdica de Barcelona. Marxà a l’exili francès el 1939. Detingut per la forces alemanyes a Brussel·les fou enviat a un camp de concentració de Buchenwald, Alemània. Un cop alliberat tornà a París, on va atendre la consulta d’Oftalmologia al Dispensari de París. Va escriure una gramàtica catalana en Braille pels cecs.
  • Primitiu Petit Riera (Guissona, Lleida, 1884-Montpellier, França, 1946)
    Llicenciat a Barcelona el 1912, exercia al Papiol. S’exilià a França a finals de la Guerra Civil.
  • Isidre Querol Borrell (Els Alamús, Lleida, 1890-1954)
    Llicenciat a Barcelona el 1915, fou un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Quan va acabar la Guerra Civil passà a França, durant l’ocupació germànica es va unir als maquis tot exercint com a metge en diversos enfrontaments. Acabada la Segona Guerra Mundial es va mantenir actiu en la lluita contra el règim franquista des dels Pirineus francesos i a partir de 1948 treballà a l’Hospital de Varsovie de Tolosa.
  • Daniel Recasens Comas (Figuerola, Tarragona, 1899-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1925. Quan va finalitzar la Guerra Civil s’exilià a França i després de la Segona Guerra Mundial exercí a la consulta de Cardiologia del Dispensari de Montpeller.
  • Francesc Josep Ribas Soberano (Reus, Tarragona, 1883-1965)
    Llicenciat a Barcelona el 1916. Especialitzat en Tuberculosi a França. En tornar a Catalunya fundà el sanatori antituberculós a Puig d’Olena, Girona, i fou cap de la Lluita Antituberculosa de Catalunya. Fou diputat de la Generalitat de Catalunya. En acabar la Guerra Civil passà a França, quan tornà a Catalunya se’l desterrà a 100 km de Barcelona, i residí a Alacant.
  • Josep Riu Porta (Cervera, Lleida, 1906-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1927 i doctorat a Madrid el 1928. Durant la Guerra Civil fou tinent metge provisional a l’Exèrcit de l’Est i el 1938 cap de l’hospital de recuperació instal·lat al Monestir de Montserrat. Quan acabaren els enfrontaments fou encarregat de l’evacuació a França dels ferits d’aquella zona. En començar la Segona Guerra Mundial fou internat en un camp de concentració del qual aconseguí sortir.
  • Dídac Ruiz Rodríguez (Màlaga, 1881-1959)
    Llicenciat en Medicina i Ciències Naturals a Barcelona. Després d’estar per Europa tornà a Barcelona on fou professor de la Facultat de Ciències i director mèdic del Manicomi de Salt. Autor d’obres d’avantguarda i imaginació psicològica. El 1939 s’exilià a França, on fou internat a Biarritz i finalment a Tolosa on treballà a l’Hospital de Varsovie.
  • Xavier Serrano Coello (Barcelona, 1897-1974)
    Llicenciat a Barcelona el 1928. Durant la Guerra Civil formà part del Consell de Sanitat de Guerra creat per la Generalitat de Catalunya en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 1938 fou cap del Servei d’interrupció artificial de l’embaràs i major metge provisional de la Sanitat Republicana. S’exilià a França, on va viure fins el 1952 quan tornà a Espanya, llavors va obtenir un nou títol de metge del Ministerio de Educación Nacional a Madrid i el 1964 va aconseguir una plaça al Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE) a Barcelona.
  • Ricard Sicre Sicre (Das, Girona, 1883-1961)
    Després de la Guerra Civil s’exilià a Montpeller, on fou un dels metges que va atendre la consulta dels exiliats al Centre de Cultural Català, finalment va residir a La Batiste-de-Sérou.
  • Joan Termens Piñol (Tornabous, Lleida, 1916 - França, 1986)
    Va servir a la Sanitat Republicana i passà exiliat a França al final de la Guerra Civil. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va sortir d’un camp de concentració i el 1948 estava reclòs a la Maison de Repos, on va morir.
  • Humbert Torres Barberà (Mont-roig, Lleida, 1879-1955)
    Llicenciat a Barcelona el 1906 i doctorat a Madrid el 1913. Exercia a Lleida on fou alcalde i el 1931 diputat a les Corts Constituents per Esquerra Republicana de Catalunya. Va escriure diversos llibres de medicina i col·laborà al Diccionari de Medicina (1936). Quan va acabar la Guerra Civil marxà a l’exili a França i va residir a diverses ciutats, tornà a Catalunya el 1952 on va morir en precàries condicions.
  • Josep Torrubia Zea (Colmenar, Màlaga, 1885-Tolosa, França, 1968)
    Llicenciat a Barcelona el 1926. Era socialista i en l’exili ingressà en el Partido Comunista de España (PCE), que més tard l’expulsà per troskista. Exiliat, assistí als expanyos reclosos al camp de concentració del departament d’Haute-Garonne; fou segon director de l’Hospital Varsovie de Tolosa i a partir de 1948 va estar a càrrec de la consulta de Medicina General i Gastroenterologia del Dispensari de la Creu Roja Espanyola de Tolosa.
  • Francesc Tosquelles Llauradó (Reus, Tarragona, 1912- Granjas-d'Òlt, França, 1994)
    Psiquiatre, llicenciat a Barcelona el 1933, va treballar a l’Institut Pere Mata de Reus. Durant la Guerra Civil fou tinent metge provisional a l’Exèrcit d’Extremadura i després capità cap dels Serveis Psiquiàtrics. Exiliat a França va seguir exercint com a psiquiatre a diversos hospitals i arribà a ser docent de Psiquiatria de diverses universitats franceses, a més de publicar importants estudis de la seva especialitat. A partir de 1966 organitzà a Reus, unes Jornadas de Interés Psiquiátrico. Des de 1986 va presidí els Col·loquis de Perpinyà sobre la Història del psicoanàlisi als Països Catalans.
  • Josep Antoni Trabal Sans (Barcelona, 1896-Puigcerdà, Girona, 1980)
    Llicenciat en Medicina i Dret a Barcelona. Molt interessat en l’esport i en la política fou diputat a les Corts per Esquerra Republicana de Catalunya. Marxà a l’exili com a secretari del President de la Generalitat de Catalunya. Va aconseguir evitar ser detingut i extradit com Lluís Companys. Passats els anys va tornar a Catalunya. Va escriure una obra autobiogràfica sobre les seves experiències a l’exili.
  • Estanislau Ulldemolins Queralt (Alcanar, Tarragona, 1899-1993)
    Llicenciat a Barcelona el 1930. Era metge titular d’Alcanar i marxà exiliat a França després de la Guerra Civil. Exercí entre els exiliats a Niça. Tornà a Catalunya al cap d’uns anys.
  • Francesc Verdaguer Antich (Barcelona, 1876-1958)
    Llicenciat a Barcelona el 1900. Va servir a la Sanitat Republicana i s’exilià a França. El 1948 atenia la consulta de Medicina General i Ginecologia al Dispensari de la Creu Roja Republicana Espanyola a Tolosa. 
  • Víctor Viladrich Vila (Corbins, Lleida, 1897-1950)
    Llicenciat a Barcelona el 1930. Va estar exiliat a França i treballà a l’Hospital Varsovie de Tolosa.
  • Jacint Vilardell Permanyer (Barcelona, 1894-1967)
    Llicenciat a Barcelona el 1919. Especialista en malalties de l’Aparell Digestiu treballà amb Francesc Gallart Monés. Fou membre del Sindicat de Metges de Catalunya, de la Societat de Biologia de Barcelona i de l’Acadèmia de Medicina. Nacionalista català fou metge del President de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. Quan va acabar la Guerra Civil s’exilià a França, anys després es posà malalt i fou repatriat.
  • Joaquim Viñas Espin (Barcelona, 1909-...)
    Llicenciat a Barcelona el 1934. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional de l’Exèrcit de l’Est. Passà exiliat a França on va estar assistint a refugiats espanyols en els camps de concentració i quan va acabar la Segona Guerra Mundial treballà a l’Hospital Varsovie, es graduà de metge a la Facultat de Medicina de Tolosa el 1956, va publicar diversos treballs sobre les vitamines C i D i al final de la seva vida residia a Décines, França.
  • Josep Vives Mañé (L’Arboç, Tarragona, 1909-2001)
    Llicenciat a Barcelona el 1934 i doctorat a Madrid el 1935, era ajudant de bioquímica a la Facultat i intern de l’Hospital Clínic de Barcelona, quan es produí la sublevació militar. El 1936 acompanyà l’equip quirúrgic de la Columna Ortiz d’afiliació anarquista, després fou tinent metge provisional en l’Exèrcit de l’Est amb destí en el laboratori del grup d’hospitals de Manresa. Quan va acabar la Guerra Civil passà a França, però va estar poc temps exiliat, quan tornar fou empresonat i posteriorment alliberat.
    
    
    Tornar a l'índex de metges exiliats
• Suïssa
  • Pelai Bramón Aymar (Crespià, Girona, 1894-Banyoles, Girona, 1995)
    Llicenciat a Barcelona el 1930 i Saragossa el 1932. Va exercir a Begues durant la Guerra Civil, però el 1942 en ésser sancionat es va exiliar a França i finalment a Suïssa, des d’on tornà a Catalunya el 1944. Fou metge a diversos pobles de Girona fins que es jubilà el 1977.
  • Enric Sanmartí Falguera (Barcelona, 1889-1983)
    Otorinolaringòleg, llicenciat a Barcelona el 1924. Estava afiliat a Acció Catalana Republicana. Durant la Guerra Civil fou capità metge i cap de sanitat del Cos de Carrabiners i del batalló a les Brigades Internacionals. Va arribar exiliat a Mèxic el juliol de 1939, on treballà a un laboratori farmacèutic suís, que el va traslladar a Basel, Suïssa, on residí fins el 1949 quan tornà a Barcelona.
    
    

    Tornar a l'índex de metges exiliats
    
• URSS
  • Josep Maria Fina Coll (La Bisbal de l’Empordà, Girona, 1906- Solnietnogor URSS, 1986)
    Llicenciat a Barcelona. Durant la Guerra Civil arribà a ser major metge provisional de la 27a Brigada. El 1939 marxà a la URSS amb una expedició de nens i mestres evacuats. En començar la invasió germànica de Rússia fou nomenat metge d’una companyia de guerrillers, va intervenir en diverses accions i va arribar a dirigir el sanatori de la Creu Roja a Zhenes. Després de la Segona Guerra Mundial exercí com a pediatre a Solnietnogor on va morir.
  • Julià Fuster Ribó (Vigo, Pontevedra, 1911-Tarragona, 1991)
    Llicenciat a Barcelona el 1935. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional a l’11è Cos de l’Exèrcit i marxà exiliat a la Unió Soviètica el 1939. Per ajudar a uns joves espanyols que volien emigrar a l’Argentina acabà desterrat a la Sibèria. Amb el govern de Nikita Khruschev va recuperar la llibertat i marxà a Cuba. Finalment tornà a Catalunya, on va morir.
    
    

    Tornar a l'índex de metges exiliats

  AMÈRICA:

  • Argentina
    • Maria Josefa Badell Suriol (Barcelona, 1920-1976)
      Llicenciada a Barcelona i especialista en Anàlisis Clíniques. Emigrà a l’Argentina amb el seu marit i fills tot fugint de la dictadura i s’establí a Carlos Paz i a Córdoba. Allí fou assassinada amb la seva família durant la dictadura del General J. R. Videla. Considerada per Francisco Guerra com a exiliada de segona generació.
    • Júlia Corominas Vigneaux (Barcelona, 1910-...)
      Llicenciada a Barcelona el 1934. Quan va començar la Guerra Civil marxà a França on es va especialitzar en Pediatria a París i després va marxar a l’Argentina. El 1944 tornà a Catalunya, però el 1947 va anar a Londres a treballar en Psicologia i Psiquiatria infantil, especialment en la recuperació de nens amb paràlisi cerebral a Londres entre 1947 i 1948. Finalment tornà a Barcelona, on es quedà a viure.
    • Joan Cuatrecasas Arumí (Camprodon, Girona, 1899 - Buenos Aires, Argentina, 1990)
      Metge internista. Doctorat en medicina i farmàcia. Va guanyar la càtedra de Patologia General el 1934 a la Universitat de Barcelona Autònoma, anomenada posteriorment de Fisiopatologia i Medicina Experimental, on estava agregat en comissió de serveis des del 1933 des de la seva càtedra a la Universitat de Sevilla. Més tard intentà recuperar la càtedra a Sevilla, però finalment el desembre de 1937 fou declarat cessat, i inicià el camí de l’exili i fou declarat “incurso”.
      El 1941 se li seguien diligències al Jutjat Instructor Provisional número tres de Responsabilidades Políticas.
      Primer va exiliar-se a l’Argentina, on va exercir com a professor de la Universitat del Litoral, i després a Bolívia com a professor de la Universitat de Cochabamba. Finalment va instal·lar-se a Buenos Aires com a  metge i professor de la Universitat de La Plata de 1956 a 1969, on va publicar diferents llibres i articles. Va presidir el Casal de Catalunya a Buenos Aires, i era membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i president de la Societat de Metges Històlegs de Catalunya.
      Va tornar a finals dels 70 a Catalunya, però va marxar de nou a l’Argentina. Va destacar com a històleg i reumatòleg i va publicar varies monografies sobre temes molt diversos.
    • Tomàs Pumarola Julià (Borrassà, Girona, 1890-1971)
      Llicenciat a Barcelona el 1915. Es formà com ajudant d’Agustí Pedro Pons a l’Hospital Clínic de Barcelona i s’especialitzà en malalties de l’Aparell Respiratori. D’idees republicanes conservadores, fou conseller de l’Ajuntament de Barcelona i va contribuir a l’atenció de la població civil des de la sublevació militar. S’exilià a França on s’embarcà cap a Amèrica del Sud, després de ser empresonat a Dakar finalment arribà a l’Argentina el 1939. Va exercir a Buenos Aires on va tenir com a pacient el primer president de la República espanyola Niceto Alcalá Zamora, a més fou gerent d’uns laboratoris farmacèutics. El 1969 tornà a Barcelona.
    • Lluís Sayé Sempere (Barcelona, 1888-1975)
      Tisiòleg. Llicenciat a Barcelona el 1911 i doctorat el 1912.  S’incorporà a la càtedra de Patologia General i formà part del grup creador del dispensari antituberculòs de l’Hospital Clínic del 1910 al 1912, moment d’eclosió de la Tisiologia a Catalunya. Fou becat per la Junta d’Ampliación de Estudios a Hamburg i estigué estretament lligat a l’Institut Pasteur de París. Fundà els Archivos españoles de tisiología el 1919 i la Societat de Tisiologia de Barcelona el 1930, any en què entrà a la Reial Acadèmia de Medicina. El 1918 la Mancomunitat el nomenà director del Servei d’Assistència Social dels Tuberculosos i engegà els primers dispensaris, el programa d’infermeres-visitadores i les campanyes de vacunació BCG. Ramon Casas dibuixà el 1922 el cartell de la campanya antituberculosa. Fou el creador d’escola de veritables especialistes. El 1933 rebé la càtedra de Tisiologia a la Universitat de Barcelona Autònoma i a partir de llavors va dirigir l’obra antituberculosa de la Universitat. Fou un dels primers metges catalans que, residint a Catalunya, va publicar una obra científica a l’estranger. Poc després de l’esclat de la guerra, el setembre de 1936 marxà a França on va col·laborar a l’Institut Pasteur. A partir de 1937 va exercir Amèrica Llatina: Rio de Janeiro, Lima, Buenos Aires i Montevideo com a metge i catedràtic. El 1942 es va instal·lar a l’Hospital Central de Buenos Aires, tot i continuar assessorant els governs d’Argentina, Uruguai, Colòmbia, Xile, Perú i Cuba. Va retornar a Catalunya el 1951 per dirigir l’obra antituberculosa universitària i la campanya del Dispensari Central de la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, però va tenir dificultats tant de relació amb els seus col·legues com econòmicament, en restar sense feina a causa d’una malaltia que finalment el portaria a la mort. El seu fons històric està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
    • Joan Soler Damians (Barcelona, 1877-Buenos Aires (Argentina), 1951).
      Llicenciat a Barcelona. Era molt jove quan col·laborà amb Francesc Macià en l’Estat Català, formà part de la creació del Partit Nacionalista Català. El 1936 fou nomenat comissari d’esports de Catalunya. Quan finalitzà la Guerra Civil s’exilià a l’Argentina.
      
      
      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Bolívia
    • Joan Rocamora Cuatrecasas (Barcelona, 1913-...)
      Estava acabant la llicenciatura de medicina a Barcelona quan es va produir la sublevació militar. Va arribar a La Paz, Bolívia en finalitzar la Guerra Civil i allà acabà els seus estudis i s’especialitzà en Radiologia. Passats uns anys es traslladà a Argentina, on fou president del Casal de Catalunya a Buenos Aires i des de 1962 va dirigir la revista Catalunya.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Brasil
    • Emili Mira López (Santiago de Cuba, 1896- Petrópolis, Brasil, 1964)
      Llicenciat a Barcelona el 1917 i doctorat a Madrid el 1923. En els anys de facultat es va associar als investigadors de la Fisiologia i fou el receptor i introductor a la Psiquiatria espanyola de les tècniques projectives i del psicodiagnòstic. El 1933 va guanyar la càtedra de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona Autònoma i fou encarregat de Psicologia Forense a Dret i a Ciències Econòmiques i Socials el curs 1934-35, de Psicologia Infantil i Psicotècnica a Filosofia i Lletres i Pedagogia de 1934 a 1937, i agregat de Psiquiatria a Medicina de 1933 a 1936.  A més, donava classes als Estudis universitaris per a Obrers, era membre del Seminari de Pedagogia, de la Junta Executiva de Medicina el 1937, i vocal professor per Medicina a la Junta Universitària els cursos 1934-1935 i 1938. També fou director de la secció de Psicologia de l’Instituto de Orientación Profesional de Barcelona des de 1919; cap de l’Institut Psicotècnic de Barcelona de la Generalitat des de 1931, i coordinador dels Serveis Psiquiàtrics de la Generalitat des de 1936; director-consultor de l’Institut Pere Mata i director del manicomi de Sant Boi des de 1936; el 1937 fou nomenat membre del Consejo Superior de Cultura de la República i president de l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona pertanyent al Departament de Treball i Obres Públiques. Molt actiu en política, com a militant d’Unió Socialista de Catalunya.
      Durant la Guerra Civil fou tinent coronel cap dels Serveis Psiquiàtrics i d’Higiene Mental de l’Exèrcit Republicà des de 1938, entre altres càrrecs. El 1939 fou internat en un camp de concentració francès, després va exiliar-se a Anglaterra i va treballar al Maudsley Hospital, on va presentar el test mioquinètic i va publicar treballs sobre psiquiatria de guerra. D’aquí va anar als Estats Units i a Cuba, però només de pas. Més tard, es va instal·lar a l’Argentina per dirigir els serveis psiquiàtrics de la província de Santa Fe i va impartir classes a la Facultat de Medicina de la Universitat de Buenos Aires. També va impartir cursos a Xile i als Estats Units, fins que el 1944 fou contractat com a psicòleg pel govern uruguaià, i féu estades a Guatemala, Equador i Veneçuela. Finalment, el 1945 va instal·lar-se a Brasil cridat pel govern brasiler, on va fundar l’Instituto de Seleçâo e Orientaçâo Profissional de la Fundació Getulio Vargas, entre d’altres iniciatives. I va fer de professor de l’Institut de Medicina Psicològica de Rio de Janeiro i de Psicologia i Psicopatologia de la Fundació Getulio Vargas.
      Des d’Espanya el 1942 el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el va sancionar amb la inhabilitació i la pèrdua total de propietats. El 1952 se li va reduir la sanció a multa econòmica i reducció de la inhabilitació a càrrecs públics i de confiança. Fins el 1972 quan es van començar a succeir els homenatges des de Espanya i Catalunya i des de les institucions polítiques i acadèmiques.
      La seva obra escrita és molt extensa i profunda inclou Manual de Psiquiatría, estudis sobre Psicologia evolutiva del nen, diversos assaigs sobre els problemes psicològics actuals i altres monografies, les quals han influït sobre la Psicologia hispanoamericana.
    • Josep Pujol Grua (Benissanet, Tarragona, 1903-Porto Alegre, Brasil, 1966)
      Llicenciat a Saragossa 1925. Ja d’estudiant fou militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En començar la Guerra Civil organitzà els serveis sanitaris dels grups anarquistes amb grau de major metge provisional de la columna “Roja i Negra”. En acabar la guerra s’exilià a França i formà part de la sanitat de dos camps de concentració, allà fou acusat de sabotatge i enviat a un camp d’extermini alemany. Alliberat pels aliats el 1945 se li va permetre residir a Tolosa. Entrà a Catalunya i fou empresonat dos anys a la Presó Model de Barcelona. El 1947 fou desterrat i marxà a Brasil on exercí professionalment a Porto Alegre. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Canadà
    • Antoni Trias Rubiés (Barcelona, 1938-1998)
      Fill del Joaquim Trias Pujol exiliat a França, Andorra i Argentina. Es va llicenciar a Barcelona el 1952. Fou catedràtic de Cirurgia Ortopèdica a diverses universitats del Canadà. Tornà a Barcelona el 1983.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Colòmbia
    • Fèlix Morales Arcas (Astraín, Navarra, 1896-...)
      Llicenciat a Barcelona el 1918. Va servir a la Sanitat Republicana durant la Guerra Civil i arribà exiliat a Bogotà, Colòmbia el 1940. No va aconseguir revalidar el seu títol, tampoc trobà feina, la seva situació arribà a ser precària. Va morir a Bogotà després que li amputaren una cama per problemes circulatoris.
    • Joan Miquel Navarro Barba (Molins de Rei, Barcelona, 1931-...)
      Llicenciat a Barcelona el 1955. Degut a les seves activitats antifranquistes va haver de fugir d’Espanya el 1956. Va anar a Xile i l’Argentina abans de residir a Colòmbia. Fundà l’Hospital de San Juan de Urabá i després a Cartagena treballà a uns laboratoris farmacèutics. El 1970 es traslladà a l’Equador. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Carles Pol Aleu (Sort, Lleida, 1909-Barcelona, 1981)
      Llicenciat a Barcelona el 1933, estudià algun temps a l’Hospital Necker de París i exercí breument a Barcelona. S’exilià el 1939 a Colòmbia, després d’exercir en diverses ciutats s’instal·là a Bogotà. El 1940 amb un altre exiliat fundaren l’Instituto Bioquímico (IBQ) dedicat a la manufactura de productes farmacèutics, i després fundà la Industria Nacional de Visitadores Médicos. El 1980 tornà a Catalunya on va morir.
    • Joan Solé Plá (Barcelona, 1874-Barranquilla, Colòmbia, 1950)
      Llicenciat a Barcelona el 1889. Durant la seva joventut era membre de la Unió Catalanista. Durant la Primera Guerra Mundial va presidir els Voluntaris Catalans per França. Amb els anys es decantà per l’Homeopatia. Durant la Guerra Civil fou diputat al parlament català, fou metge de diverses comunitats religioses i lluitaria per la seva defensa, sobretot del Monestir de Montserrat. Quan va acabar la guerra s’exilià primer a França i finalment a Colòmbia, on fou director del Laboratorio de Fisiología i professor de Botànica Mèdica i Geologia a l’Instituto Politécnico del Caribe a Barranquilla.
    • Santiago Torres Baldó (Barcelona, 1915-Bogotà (Colòmbia), 1999)
      Llicenciat a la Universitat Nacional de Bogotà on va exercir i va morir. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Miquel Trias Fargas (Barcelona, 1924-2000).
      Fill d’Antoni Trias i Pujol, arribà a Colòmbia exiliat amb la família el 1939. Va estudiar a la Universitat Nacional de Bogotà, on es doctorà el 1948. Féu estudis d’especialització a Gran Bretanya i França. En tornar a Colòmbia treballà a diversos llocs i fou cap de clínica tisiològica a l’Hospital de Santa Clara de Bogotà. Va deixar una important obra social en control de natalitat. Va publicar nombroses obres quirúrgiques i clíniques i fou membre d’importants societats mèdiques i quirúrgiques internacionals. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Antoni Trias Pujol (Badalona, Barcelona, 1891-Santa Cristina d’Aro, Girona, 1970)
      Cirurgià. Llicenciat en medicina a Barcelona el 1914. El 1920 va guanyar la càtedra de Patologia Quirúrgica a Salamanca, hi va estar fins el 1927, quan tornà a Barcelona on havia aconseguit la càtedra de Patologia Quirúrgica a la Universitat de Barcelona, la qual el 1933 passà a anomenar-se Terapèutica operatòria. Va dirigir el Seminari i la Biblioteca de Cirurgia Química des de 1937. Fou comissari delegat de Sanitat de la Generalitat amb funcions d’inspecció i control en el Col·legi de Metges i en el Sindicat de Metges, organitzador de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat, i president de la Comissió Permanent el 1933 com a representant del Consell de Cultura. Va ser vocal del Patronat, empresonat pels fets d’octubre de 1934. Va tenir un activitat política en la línia l’Acció Catalana. Fou president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques del 1936 al 1938. En la seva tasca com a cirurgià destaca sobretot l’interès per la cirurgia toràcica i vascular, per diferenciar la neurocirurgia i per establir col·laboració amb l’escola de Fisiologia, el desenvolupament d’una línia de cirurgia experimental. Durant la Guerra Civil va mantenir un intensa activitat de cirurgià i el 1939 va exiliar-se a Colòmbia com a metge i catedràtic de Cirurgia a la Universitat Nacional de Bogotà. A partir de 1954 féu visites a Catalunya, malgrat que el Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona, al seu germà i a ell els havien condemnat a pagar una multa, a la incautació de tots el seus bens, a la inhabilatició pèrpetua i a l’estranyament del territori nacional. Fou nomenat membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans el 1970.
    • Pere Turó Gelis (Barcelona, 1921-...)
      Completar els estudis de medicina a Colòmbia, on s’especialitzà en Psiquiatria i fou professor a la Facultat de Medicina de Medellín. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Cuba
    • Lluís Civit Llobet (Cervera, Lleida, 1892-1973)
      Llicenciat a Barcelona. Exercí a Vallbona de les Monges i Tàrrega, després va emigrar a Cuba abans de la Guerra Civil. En tornar a Barcelona participà en al Diccionari de Medicina de Manuel Corachan. Degut a les seves idees catalanistes es va exiliar a Cuba i no tornà a Barcelona fins poc abans de morir.
    • Pere Domingo Sanjuán (Tarragona, 1896-Barcelona, 1979)
      Metge biòleg. Llicenciat a Barcelona el 1920. Ingressà al Laboratori Municipal de Barcelona l’any 1917, on fou col·laborador de Ramon Turró. Tres anys més tard, es doctorà en medicina. Va ocupar el càrrec de sots-director en el mateix laboratori, i a partir de 1935 en va ser el director, a més de cap de Serveis Intercomarcals de la Generalitat, i col·laborador en la lluita Antituberculosa que dirigia Lluís Sayé i Sempere.
      Va ser nomenat professor agregat de Microbiologia i Parasitologia el 1933 (el curs 1934-35 de Microbiologia), i extraordinari el 1936. També el 1933 fou nomenat secretari general de l’Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. El 1932 va formar part de la candidatura al Parlament del Partit Catalanista Republicà (PCR). Germà del polític Marcel·lí Domingo i Sanjuán.
      Va exiliar-se a La Havana, Cuba, on va fundar un laboratori privat de Bacteriologia Mèdica, a més d’exercir com a professor de la Escuela Sanitaria Nacional, ocupà el càrrec de director del Laboratorio del Consejo Nacional de Tuberculosis i director de la Sección de Fiebre Tifoidea del Instituto Finlay.
      Retornat a Catalunya el 1962, presidí la Societat Catalana de Biologia del 1967 al 1969. Fou president de l’Institut d’Estudis de Catalans (1970-1973) i de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1971-1979).
    • Francesc de Paula Folch Calbó (Montblanc, Tarragona, 1878-La Habana (Cuba), 1961)
      Llicenciat en Medicina el 1900 i en Farmàcia el 1918. Era director del Servei d’Aigües de Tarragona. Durant la Guerra Civil fou director del Centre Sanitari Comarcal de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. Quan va acabar la guerra residí més de dos anys a França i arribà exiliat a Mèxic el 1942. Fundà el Laboratorio Gut-Fol (Gutierrez-Folch) on es dedicava a la producció de vacunes i sèrum citotòxic partint del cordó umbilical de les parteres. El 1957 marxà a Cuba on fou director tècnic de l’Institut de Biologia de La Habana fins la seva mort.
    • Ramon Garganta Soler (Barcelona, 1946-...)
      Estava acabant la llicenciatura a Barcelona quan esclatà la Guerra Civil. Va exiliar-se a Cuba on es va llicenciar a la Universidad de la Habana el 1946 i exercí la Medicina a Camagüey.
    • Vicenç Pueo Parés (Barcelona, 1912-1997)
      Llicenciat a Barcelona el 1936 guanyà la plaça de cirurgià de l’Hospital Clínic. Era membre del Partit Comunista d’Espanya (PCE). En començar la Guerra Civil va formar part de l’expedició republicana a Mallorca com a cap de l’equip quirúrgic. Després fou capità metge provisional a l’Agrupació Quirúrgica de Barcelona. Acabada la guerra marxà a França i aconseguí exiliar-se a Cuba on exercí professionalment a Cotorro, La Habana.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • El Salvador
    • Carles Carbó Campillo (Riudellots de la Selva, Girona, 1910-1955)
      Inicià la llicenciatura en medicina a la Universitat de Barcelona el 1930 i l’acabà a Saragossa el 1940, després de la Guerra Civil. Durant el conflicte fou tinent de Sanitat Militar de l’Exèrcit de l’Est. El 1942 s’especialitzà en Urologia i després Antropologia. S’exilià a El Salvador on va revalidar els seus estudis i va exercir la professió.
    • Francesc de Sojo Llompart (Barcelona, 1910-...)
      Otorinolaringòleg. La sublevació militar va interrompre els seus estudis de medicina a Madrid. Durant la Guerra Civil fou tinent de Sanitat destinat al Centre d’Instrucció i Reclutament n.3 de Barcelona. Acabat el conflicte es doctorà a Madrid el 1942. Marxà exiliat a El Salvador, on exercí d’otorinolaringòleg a Sant Salvador.
    • Francesc Maria de Sojo Prat de Saba (Barcelona, 1881-1947)
      Otorinolaringòleg. Llicenciat a Barcelona el 1921 i doctorat a Madrid el 1918. Residí a Sant Salvador.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Estats Units d'Amèrica
    • Dolors Canals Farriols de Junyer (Barcelona, 1913-...)
      Llicenciada en Medicina, Psicologia i Biologia a Barcelona. El 1939 s’exilià primer a la República Dominicana on treballà com a professora de Puericultura i Pediatria, passà a La Habana i finalment el 1941 emigrà al Estats Units d’Amèrica, on va dirigir el Inwood Child Center de Nova York. Va publicar diversos treballs sobre pedagogia infantil. El 1976 va tornà a Barcelona i fundà el Centro O-3 de Puericultura.
    • David Cardús Pascual (Barcelona, 1922-...)
      Llicenciat a Barcelona el 1949. Va fer estudis de postgrau a França i Gran Bretanya i s’especialitzà en Teràpia Física. El va 1957 anar als EUA i treballà en el Baylor College of Medicine a Houston i després en el Rice University.
    • Jordi Casals Ariet (Viladrau, Girona, 1911-Santiago de Xile, Xile, 1988)
      Llicenciat a Barcelona el 1936, fou intern de Cirurgia de l’Hospital Clínic durant la Guerra Civil. Marxà als Estats Units d’Amèrica el 1936 i treballà al Rockefeller Institute de Nova York sobre immunitat i neurovirus, també treballà al Departament de Patologia a Cornell University. Va publicar diversos treballs sobre el virus de la ràbia i l’encefalitis. El 1965 va estar a la Universitat de Yale. Finalment emigrà a Xile on va morir.
    • Francesc Duran Reynals (Barcelona, 1899 - New Haven, EUA, 1958)
      Doctor i biòleg d’investigació. Es va llicenciar a Barcelona el 1925, i va estudiar amb August Pi i Sunyer. Va fer recerca a l’Institut de Fisiologia i al Laboratori Municipal de Barcelona, dirigit per Ramon Turró, i va ser membre de la Societat Catalana de Biologia. La seva primera recerca va ser en anafilaxis, i va ser un dels primers a fer professionalment una recerca mèdica a Catalunya. El 1925 amb una subvenció va treballar a l’Institut Pasteur de París, treballar per aïllar hialuronidasa, el factor d’extensió infecciós anomenat factor de difusió Duran i Reynals; de d’aquest punt de partida va continuar investigant l’etiologia viral del càncer. El 1928 va ser convidat per la Fundació Rockefeller a traslladar-se als EUA, on va continuar les seves recerques a l’Institut Rockefeller per Recerca Mèdica a Nova York.  El curs 1934-35 va dirigir un curs a la Universitat de Barcelona Autònoma.
      El 1936 quan va esclatar la Guerra Civil havia tornat a Barcelona amb el propòsit de crear un centre d’investigació recolzat per una fundació privada, davant aquesta situació va decidir tornar als Estats Units. El 1938 va dirigir el laboratori de recerca de la Universitat de Yale (New Haven). El 1947 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1952, se’l nomenà professor titular i director d’investigació de la mateixa universitat. Els seus treballs sobre la relació entre virus i càncer es multiplicaren i aviat va obtenir fama mundial. El 1957, assistí al Congrés d'Oncologia a Chicago, on va defensar la seva contribució fonamental en l'etiologia viral de càncer. Moria l'any següent d'aquesta malaltia. La seva investigació  oncològica es va admetre internacionalment. Fou membre d'un gran nombre d'associacions acadèmiques i institucions i va guanyar diferents premis.
    • Antoni Griñó Garriga (Barcelona, 1903-1973)
      Llicenciat a Barcelona el 1927 i doctorat a Madrid el 1930. Fou professor ajudant de Fisiologia General de la Universitat de Barcelona Autònoma el 1934 i 1939. Després de la Guerra Civil es va exiliar primer tres anys a Veneçuela i finalment s’instal•là als Estats Units d’Amèrica, on exercí com a professor de Neurocirurgia a la Wayne School of Medicine de Detroit tot fent recerca sobre oncologia. Va tornar a Barcelona el 1971 on va morir.
    • Jordi Folch Pi (Barcelona, 1911-Boston (EUA), 1979)
      Llicenciat a Barcelona continuà la seva formació com a fisiòleg amb August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. En començar la Guerra Civil va obtenir un plaça d’ajudant en el Departament de Bioquímica de la Universitat de Harvard a Boston. Hi restà als Estats Units d’Amèrica, on fou professor de Bioquímica i treballà com investigador del Maclean Hospital a Belmont, tot ser nomenat el primer director de recerca del centre. Va publicar diversos estudis sobre els constituents químics del teixit nerviós, a més d’un treball de conjunt sobre la química dels lípids.
    • Fèlix Martí Ibañez (Cartagena, Múrcia, 1912-Nova York (EUA), 1972)
      Llicenciat a Barcelona el 1934 i doctorat a Madrid. Començava les pràctiques de Psiquiatria a Barcelona quan va produir-se la sublevació militar, aleshores fou nomenat membre del Consell de Sanitat de Guerra per la Generalitat de Catalunya en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1936 van aconseguir l’aprovació d’un decret, que per primera vegada a Espanya legalitzava l’avortament. El 1937 passà a ser sots-secretari de Sanitat i va viatjar als Estats Units d’Amèrica i a Mèxic defensant la causa republicana. Quan tornà fou metge del Servei d’Aviació. Fou ferit al front de l’Ebre. Gràcies a les seves amistats nord-americanes va aconseguir la residència als Estats Units, adquirí la nacionalitat nord-americana i treballà durant 10 anys en laboratoris farmacèutics. El 1950 creà la M. D. Publications, un grup editorial que publicava revistes mèdiques de gran qualitat, en anglès i espanyol, tant científica com humanística. Autor de diverses obres de prosa en anglès, de monografies de medicina i filosofia. També fou professor d’Història de la Medicina al New York Medical College.
    • Antoni Molina Ravello (Barcelona, 1897-Madrid, 1993)
      Llicenciat a Barcelona el 1921. Des de 1923 fins el principi de la Guerra Civil fou metge inspector del servei de migració. Home de creences republicanes estava a Mallorca quan es va produir la sublevació militar i va veure com empresonaven a alguns dels seus familiars. A finals de 1937 es traslladà a Sevilla on fou empresonat, quan fou alliberat exercí de metge rural a Ciudad Rodrigo, Salamanca. El 1941 treballà a la Companyia Transmediterránea i en arribar a Nova York va decidir restar com a exiliat als EUA. S’enrolà a l’exèrcit nord-americà quan es declarà la guerra al Japó. A partir del 1943 fou director d’América Clínica, revista mèdica editada en espanyol a Nova York, de gran difusió a Hispanoamèrica. El 1948 ingressà als Laboratoris Abbott i dirigí els serveis professionals en espanyol fins la seva jubilació el 1962. Aleshores va tornar a Espanya i residí a Madrid fins a la seva mort.
    • Vicenç Navarro López (Barcelona, 1937-...)
      Fill d’exiliats va néixer a Barcelona i es llicencià en medicina el 1962, després es graduà en Ciències Econòmiques a Estocolm el 1963. Estudià Medicina Social a Londres, Oxford i Edimburg, i Salut Pública a la Johns Hopkins University a Baltimore, el 1968. Va treballar a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i publicà Medicine under Capitalism (1976). Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Jaume Pi-Sunyer Bayo (Barcelona, 1903 – Nova York, EUA 2000)
      Metge fisiòleg. Llicenciat a Barcelona el 1925. Es formà com a fisiòleg amb el seu pare August Pi i Sunyer. Va estar dos anys pensionat als Estats Units per la  Junta d’Ampliación de Estudios i també va anar a Berlín, Paris, Lausanne; entre 1931 i 1933 fou docent de Fisiologia a la Universitat de Santiago de Xile. Va guanyar la càtedra de Fisiologia a Santiago de Compostela el 1936, però abans de la Guerra va demanar l’agregació a la Universitat de Barcelona Autònoma i l’hi fou concedit. Durant la guerra fou capità de sanitat de les Forces d’Assalt. El 1937 se’l va inhabilitar definitivament. Va exiliar-se a Illa (Rosselló), el 1939 marxà a Mèxic on va exercir com a professor de Fisiologia a la Universidad Nacional Autònoma de México (UNAM) i a la Escuela de Ciencias Biológicas del Instituto Politécnico y Biológicos i fou membre de la Casa de España.
      Els seus treballs més interessants foren sobre els mecanismes de la regulació tèrmica, les bases fisiològiques de l’alimentació i dels funcions cerebrals a la revista Ciència ; a més publicà estudis biogràfics sobre C. Heymans i C. Bernard.
      El 1945 va instal·lar-se a Nova York com director mèdic de Winthrop Products. Es va nacionalitzar nord-americà i va treballar com a traductor, professor i en diferents laboratoris farmacèutics privats. Va jubilar-se el 1989.
    • Francesc Xavier Pi-Sunyer Diáz (Barcelona, 1933-...)
      Fill del Jaume Pi-Sunyer Bayo nascut a Barcelona, va arribar a Mèxic amb els seus pares el 1939. El 1941 passà als Estats Units d’Amèrica. El 1959 es va graduar en medicina a la Columbia University de Nova York, treballà a la Universitat de Harvard entre 1962 i 1963. Fou endocrinòleg del Saint Luke’s Roosevelt Hospital Center. És professor de Clínica Mèdica a la Columbia University. Ha publicat més de 200 treballs sobre Obesitat, Diabetis i Secrecions internes, i ha estat president de l’Associació Americana de Diabetis. Ha rebut nombrosos reconeixements professionals i acadèmics entre ells Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Jordi Vallés Ventura (Barcelona, 1906-Houston, EUA, 1984)
      Especialista en Obstetrícia i Pediatria, llicenciat a Barcelona el 1932. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional. S’exilià a Mèxic, on exercí com a pediatre. Fou un dels fundadors de la Borsa del Metge Català. Després marxà a Veneçuela i allí va aconseguir un permís de residència als Estats Units d’Amèrica i fou a treballar a Houston, Texas, on va publicar vàries monografies sobre alcoholisme social.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Hondures
    • Josep Gómez i Márquez (Ceuta, 1889 - 1953). Metge oftalmòleg. Llicenciat a Madrid. Va ser nomenat professor lliure d’Oftalmologia a la Facultat de Medicina el curs 1934-35, professor agregat el 1936 i professor lliure a partir de 1937. Va exiliar-se a França en un primer moment i després marxà a Hondures.
    • Josep Gómez Gironès (Barcelona, 1919-...). Fill de l’exiliat Josep Gómez Márquez, quan es va produir la sublevació havia aprovat l’examen d’ingrés a la Universitat de Barcelona. Arribà a Tegucigalpa amb el seu pare i allà va estudiar la carrera de medicina i posteriorment va exercir. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Mèxic
    • Jaume Antoni Aiguader Cortés (Barcelona, 1914-1972)
      Fill de Jaume Aiguader Miró, es va llicenciar a Barcelona, però no va rebre el títol fins el 1942. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional al servei de la Generalitat. En passar a França va poder evitar els camps de concentració i va obtenir el títol d’especialista en Medicina Tropical a la Sorbona de París. Va exiliar-se a Mèxic el 1941, va treballar algun temps a la Benéfica Hispana i a l’Instituto Nacional de Nutrición i va arribar a ser director mèdic del Laboratorios Queralt-Mir. Se li va publicar, quan ja era mort, el llibre Idees sobre el caràcter dels catalans.
    • Jaume Aiguader i Miró (Reus, Baix Camp, 1882 - Mèxic DF, 1943)
      Format a la Facultat de Medicina de Barcelona, on es llicencià el 1908. Infatigable escriptor, tingué una notable carrera política, fonamentada en les seves preocupacions socials i en el seu compromís amb el país, home de confiança de Francesc Macià, va estar, per aquest motiu, diverses vegades a la presó, va arribar a ser alcalde de Barcelona (1931-1933), també fou diputat de les Corts Constituents (1931, 1933, 1936) i ministre de la Segona República (1936-1938).
      Entre el 1926 i 1937 fou editor de Monografies Mèdiques. Bona part dels títols publicats constituïren una mostra de l’auge de la recerca mèdica catalana, impulsada per institucions mèdiques privades i públiques, en el primer terç del segle XX, i que quedà estroncada pel resultat de la guerra.
      Durant la Guerra Civil fou nomenat per la Generalitat de Catalunya del Consell de Sanitat de Guerra en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya.
      Va estar exiliat a França i va arribar a Mèxic el 1941 com exiliat polític i on no va exercir la medicina. Deixà una biografia de Miquel Servet publicada després de la seva mort.
    • Francesc Aramburo Martínez (Barcelona, 1911-Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1964). Llicenciat a Saragossa el 1935. Era alferes metge i militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional a la 27a Divisió i després metge de l’Hospital de Vallcarca. En passar a França es va encarregar de la secció d’homes del refugi creat per Mèxic, per això fou dels primers exiliats arribats a Mèxic el maig de 1939. Treballà de cardiòleg a la Benéfica Hispana i va dirigir els Laboratorios Ciba.
    • Salvador Armendares Torrent (Malgrat de Mar, Girona, 1893-1964)
      Dermatòleg. Llicenciat a Barcelona el 1917. Era membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i el 1934 fou diputat al Parlament de Catalunya. Quan va començar la Guerra Civil fou cap de Sanitat de la Segona Divisió. Acabada la guerra passà a França i arribà a Mèxic el juny de 1939. Fou dermatòleg del Sanatorio Español de la Ciutat de Mèxic i posteriorment metge general amb extensa pràctica entre els exiliats i membre molt actiu de la vida política catalana a l’exili.
    • Josep Barón Fernández (Barcelona, 1904-La Corunya, 2000)
      Llicenciat a València el 1932 i doctorat a Madrid. Era puericultor de l’Estat i Cap d’Higiene Infantil del Ministerio de Sanidad. Quan començà la Guerra Civil era membre de la Unió General de Treballadors (UGT) i tinent metge provisional a la Dirección de Servicios Sanitarios. Passà a França i s’exilià a Mèxic el 1939, exercí en consulta privada i destacà per una extensa obra educativa de Puericultura i Pediatria. El 1953 tornà a Espanya i va viure a València, on es dedicà a la Història de la Medicina amb vàries publicacions sobre diferents personatges.
    • Josep Antoni Barreiro Fernández (Barcelona, 1938-Mèxic, 1999)
      El 1939 va arribar exiliat a Mèxic amb la seva família. Es graduà de metge cirurgià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) i exercí a Tijuana. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Lluís Benet Escobar (Oliana, Lleida, 1901-1958)
      Llicenciat a Barcelona. Durant la Guerra Civil arribà a ser capità metge provisional en el batalló número 1 del Cos de Carrabiners. Després de la guerra va estar internat en camps de concentració de França i finalment arribà exiliat a Mèxic el 1942. Va treballar a la clínica Médico Farmacéutica i posteriorment hi feria de radiòleg.
    • Ramon Bertrán Tapies (Barcelona, 1905-1953)
      Llicenciat a Barcelona el 1932. Exercia a Barcelona la medicina general. Fou comandant metge del Cos de Seguretat i d’Assalt, a més de membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va perdre el dits de les mans durant la campanya de Terol. Arribà a Mèxic el maig de 1939, on treballà de traductor de l’anglès en editorials, entre elles la Editorial Interamericana amb Albert Folch i Pi.
    • Joaquim Boadella Clota (Granollers, Barcelona, 1908-...)
      Cirurgià. Llicenciat a Barcelona el 1931. D’ideologia anarquista estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil fou cap de Sanitat de la Columna Durruti a Bujalaroz, Saragossa, posteriorment va estar a la Divisió número 26 al Segre i major metge provisional de l’11è Cos de l’Exèrcit. S’exilià a Mèxic, on va obtenir el registre de la Dirección de Profesiones i marxà a Ciutat Juárez, on exercí la cirurgia en un consultori privat. El 1979 el Centro Republicano Español el tenia a la llista de morts.
    • Marc Aureli Botey Estapé (Barcelona, 1937-...)
      Fill de Jaume Botey, membre del Cos de Policia de la Generalitat de Catalunya. S’exilià a Mèxic amb els seus pares. El 1962 es llicencià en medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) i s’especialitzà en Al·lèrgia i Dermatologia. Fou també director mèdic dels laboratoris farmacèutics Smith Kline and French de Mèxic. Es va mantenir actiu en la Borsa del Metge Català i molt interessat en les activitats culturals dels catalans a Mèxic. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Joan Josep Bruguera Morales (Viladecamps, Barcelona, 1917-Mèxic, 1995)
      Estudiava medicina a la Universitat de Barcelona quan es va produir la sublevació militar. Fou tinent provisional de la Sanitat Militar i s’exilià a França i d’allà a Mèxic com exiliat polític. Estudià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) on es graduà el 1953 i es formà com a oncòleg. Fou director-administratiu a l’Hospital de la Dona a Mèxic de 1955 al 1984. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Josep Caballero Fernández (Barcelona, 1896-Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1986)
      Especialista en Gastroenterologia i en Anàlisis Clíniques.  Llicenciat a Barcelona el 1918 i doctorat a Madrid el 1927. El 1939 va fundar la Institució Nacional Pedagògica i fou director del laboratori del Institut Municipal d’Assistència Mèdica. Formava part de la maçoneria espanyola, a més era dirigent de Alianza Republicana i també Delegat del Govern. S’exilià primer a França i després arribaria a Mèxic el juliol de 1939. Va publicar monografies mèdiques, de política, i d’història, i va treballar a laboratoris farmacèutics.
    • Josep Caballero García (1930-...)
      Va arribar a Mèxic amb els seus pares i es graduà de metge a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) el 1954, s’especialitzà en Obstreticia i Ginecologia. Va treballar durant 35 anys a l’Instituto de la Seguridad Social de los Trabajadores de la Enseñanza (ISSTE). Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Alfred Cabanes Roqueta (Barcelona, 1903-1981)
      Endocrinòleg. Llicenciat a Barcelona el 1929. Durant la Guerra Civil fou conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya i capità metge provisional en el 20è Cos de l’Exèrcit. Arribà exiliat a la República Dominicana el 1940 i d’allà a Mèxic el 1943 i treballà en consulta privada en diverses ciutats de Mèxic. El 1959 tornà a Barcelona i va exercir la Medicina Interna i l’Endocrinologia fins la seva mort.
    • Gabriel Capó Valle (Lloseta, Illes Balears, 1906-...)
      Especialista en Psiquiatria i Neurologia. Llicenciat a Barcelona el 1930. Era inspector municipal de Sanitat. Fou alumne d’Emili Mira López i cap de sala a l’Hospital Clínic, estava afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quan va començar la Guerra Civil fou nomenat delegat del PSUC al Consell de Sanitat de Guerra de la Generalitat de Catalunya i anà voluntàriament a l’equip mèdic-quirúrgic del “Marquès de Comillas”; després fou major metge provisional a l’Exèrcit de l’Est. Va arribar exiliat a Mèxic el 1939 i va exercir la Psiquiatria a Monterrey i Mérida, on va introduir la tècnica de l’electro-shock en Psiquiatria, fou professor a la Universitat de Nuevo León i la del Yucatán. Fou, amb altres exiliats, fundador de la revista Archivos médicos Mexicanos. El 1979 el Centro Republicano Español de México el donava per mort.
    • Rosend Carrasco Formiguera (Barcelona, 1892-1990)
      Llicenciat a Barcelona el 1914 i doctorat a Madrid el 1915. Fou ajudant de Classes pràctiques de Fisiologia a Barcelona entre 1914 i 1921 a més va estar becat a Havard el 1921. En tornar fou director del Departament de diabètics de l’Institut Policlínic o Clínica Plató de Barcelona des de 1924 fins 1927. Fou professor agregat de Malalties de Nutrició i cap del Servei d’Endocrinologia i Nutrició a partir de 1933, i extraordinari des de 1936 a la Universitat de Barcelona Autònoma. Fou membre de l’Institut de Fisiologia del 1917 fins 1938, i havia desenvolupat una línia d’estudi de la diabetis. Fou probablement el primer que va introduir la insulina  al país.
      Exiliat a Mèxic a finals del 1938. Del 1941 al 1944 fou professor de Fisiologia a la Universitat de Puebla de los Ángeles. Aquest mateix any la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas el va sancionar amb una multa per catalanista i per haver ingressat voluntàriament com a  metge en l’exèrcit roig on arribà a ser Comandant de Sanitat. El 1947 va ensenyar Nutrició a la Escuela Nacional de Ciencias Biológicas (IPN) i el 1948 a Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), també treballava per laboratoris privats. El 1948 marxà a Veneçuela com a professor de Fisiologia a la Facultad de Ciencias Médicas i director de Investigaciones Médicas de la Universidad de los Andes. El 1950 anà a Caracas on fou catedràtic de Fisiologia de la Universitat Central fins que es va jubilar el 1972. Tornà a Barcelona on havia estat indultat el 1960 i allà va morir.
    • Cristian Cortés Lladó (Barcelona, 1904 – 1974)
      Metge de l’aparell circulatori. Llicenciat per la Universitat de Barcelona el 1925, on va treballar com a professor ajudant de Farmacologia entre 1934 i 1939, a més de cap del Servei de Malalties del Cor de l’Hospital Clínic. Es doctorà a Madrid i també es llicencià en Farmàcia.
      Va treballar com ajudant de Ángel Antonio Ferrer Cagijal i també a Lyon i París.
      Autor de treballs de cardiologia a la col·lecció de Monografies Mèdiques que dirigia Jaume Aiguader. També va exercir com a inspector municipal de Sanitat des de 1930 i director de l’Institut de Cardiologia de la Generalitat des de 1932. Fou membre dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i conseller delegat d’Higiene i Sanitat el 1934. Va ser empresonat pels fets d’octubre de 1934 al vaixell Uruguai com regidor.
      Durant la Guerra Civil fou capità metge i cap del Servei de Depuració d’Aigües de l’Exèrcit de l’Est.
      Es va exiliar a París el 1939, des d’on va passar a Veneçuela el 1940, però com que no li convalidaren el títol, s’acabà instal·lant a Mèxic on va exercir com a cardiòleg i va treballar en diferents laboratoris com a farmacòleg. El 1943 va fundar els Laboratoris Servet, el 1944 formava part del cos mèdic del Instituto de Cardiologia i dos anys més tard exercí com a professor. El mateix 1946 va passar a ser catedràtic de Patologia Mèdica a la Facultat de Medicina. Va tornar el 1970, ja jubilat.
    • Joan Civit Bellfort (Barcelona, 1895-1956)
      Uròleg. Es llicencià a Barcelona el 1919 i es formà a l’Hospital Clínic. Era membre d’Unió Republicana i fou delegat del Govern a Catalunya. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional. Passà a França i finalment arribà a Veracruz el juliol de 1939. Treballà de metge a Ciutat de Mèxic. El 1947 va patir una hemorràgia cerebral i fou pensionat per la Borsa del Metge Català de Mèxic.
    • Josep Cuyàs Fonsdeviela de Xammar (Barcelona, 1886-Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1963)
      Llicenciat en medicina i farmàcia a Barcelona, era membre de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan va començar la Guerra Civil era professor de l’Escola Popular de Guerra a Barcelona, i després tinent metge en la 26a Divisió al front del Segre. Passà a un camp de concentració a França i d’allà marxà a Mèxic, on arribà el juliol de 1939. Va treballar a laboratoris farmacèutics i després creà un laboratori d’anàlisis clíniques a Ciutat de Mèxic ajudat pel seu fill.
    • Wenceslau Dutrem Domínguez (Barcelona, 1909-Houston (Texas), 1979)
      Llicenciat a Barcelona en farmàcia el 1929 i en medicina el 1930. Fou alumne intern del Servei de Patologia Mèdica del Dr. Agustí Pedro Pons a l’Hospital Clínic. Fou inspector de sanitat i director del Dispensari municipal de Montcada i Reixac. Durant la Guerra Civil va estar al servei de transfusions sanguínies al front d’Osca. El 1937 va marxar d’Espanya a París, on va obtenir el diploma de Medicina Tropical a la Sorbona. El 1939 marxà exiliat a Mèxic on fou professor de Patologia a l’Escuela de Medicina Rural del Instituto Politécnico Nacional (IPN) de 1940 a 1953, també treballà en laboratoris farmacèutics i a més publicà treballs d’investigació sobre antibiòtics i vitamines.
    • Ramon Espinasa Closas (Montcada i Reixac, Barcelona, 1934-...)
      El 1944 arribà a Mèxic on estava com a exiliat polític el seu pare Josep Espinasa Masagué. El 1959 va obtenir el títol de metge a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM). S’especialitzà en Pediatria i treballà a l’Hospital 20 de novembre de l’Instituto de la Seguridad Social de los Trabajadores de la Enseñanza (ISSTE) i altres, a més de ser professor de Psicologia Infantil i de l’Adolescència a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM). Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Josep Espinasa Masagué (Montcada i Reixac, Barcelona,  1894-1964)
      Llicenciat a Barcelona el 1921, exercia a Montcada on fou fundador del Dispensari Municipal. Era membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i fou escollit alcalde de Montcada i Reixac el 1931. Després de la guerra s’exilià a França i residí a Perpinyà i arribà exiliat a Mèxic el juliol de 1939. Va treballar de pediatre en consulta privada i a la policlínica Médico Farmacéutica, a més va publicar tres monografies.
    • Ramon Espinasa Masagué (Montcada i Reixac, Barcelona, 1905-1980)
      Llicenciat a Barcelona el 1924 i doctorat a Madrid. Fou membre actiu d’Acció Catalana. Durant la Guerra Civil va dirigir hospitals de Farlete i Monegrillo en el front d’Aragó. Passà a França i aconseguí emigrar a Veneçuela i a Mèxic.
    • Josep Fàbregas Hugas (Lladó, Girona, 1899-...)
      Llicenciat a Saragossa el 1924. Havia estat metge de diverses asseguradores i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. En passar a França treballà a l’Hospital de Sant Denis de Perpinyà. El 1939 s’exilià a Veracruz amb la seva família. El 1979 el Centro Republicano Español de México el donà per mort.
    • Josep Fàbregas Pi (Arenys de Mar, Barcelona, 1902-Mèxic, 1976)
      Llicenciat a Barcelona el 1924, exercia a Argentona. Arribà a exiliar-se a Mèxic on va morir.
    • Andreu Fàbregas Roca (Barcelona, 1910–Tuxtla Gutiérrez, Mèxic, 1990)
      Estava el 5è curs de medicina quan es va produir la sublevació militar, era intern de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i militava a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual en fou diputat al Parlament de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou capità de l’Estat Major en el 24è Cos de l’Exèrcit. Acabada la guerra s’exilià a Mèxic el 1940. Va residir a Chiapas on, entre d’altres coses, fou professor de l’acadèmia i fundador de l‘Ateneo de Ciencias y Artes de Chiapas.
    • Josep Fainé Borros (Sant Vicenç de Castellet, Barcelona, 1908-l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 1987)
      Llicenciat a Barcelona, era membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional de la 27a Divisió i passà a França on treballà a la infermeria del camp de concentració de Saint Cyprien. Arribà a Veracruz el 1939 i ingressà a Mèxic com a exiliat polític. Tornà a Catalunya poc abans de morir.
    • Francesc Ferrer Torrents (1908-1979)
      El 1925 fou condemnat a cadena perpètua per la seva participació en l’atemptat contra el rei Alfons XIII al Garraf. Va estar empresonat fins l’amnistia de 1930. Tornà a Barcelona a estudiar la llicenciatura de medicina i fou membre actiu de l’Estat Català. Quan esclatà la Guerra Civil només li faltaven tres assignatures per graduar-se. Malgrat tot, fou tinent metge provisional a l’Hospital de Sarinyena a Osca. S’exilià a França i allí acabà la carrera a la Universitat de Montpeller. Arribà exiliat a Mèxic el 1941, on va revalidar els seus estudis i s’especialitzà en Psiquiatria. Fundà amb altres metges catalans la policlínica Médico Farmacéutica  i va dirigir la revista Clínica Psicoanalítica.
    • Emili Josep Folch Guimerà (El Vendrell, Tarragona, 1897-Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1968)
      Llicenciat a la Universitat Central de Madrid el 1920 on també es doctorà el 1922. Va treballar en fisiologia del laberint de l’oïda dels coloms al laboratori de Juan Negrín, posteriorment s’especialitzà en Pediatria i exercí a Madrid. Simpatitzava amb les idees socialistes. Durant la Guerra Civil fou capità metge al Cos de Carrabiners. Quan va acabar la guerra va estar en camps de concentració francesos. Arribà a Mèxic el 1942, on va revalidar el seus estudis a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), va exercir en diversos llocs de Mèxic i fou professor a la Universitat de Coahuila, a més va publicar diversos treballs científics.
    • Albert Folch Pi (Barcelona, 1905-Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1993)
      Especialista en Medicina Interna i Nutrició, llicenciat a Barcelona el 1925. Després de fer el doctorat a Madrid va col·laborar amb August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia i fou professor ajudant de Malalties de Nutrició des de 1934 i membre de la Junta Directiva de la Facultat de la Universitat de Barcelona Autònoma. Va realitzar investigacions sobre electrocardiogrames i el metabolisme dels hidrats de carboni.
      Militava a la Unió General de Treballadors (UGT). Durant la Guerra Civil fou comandant metge i també fou designat com a cap dels Serveis d’Investigació Biològica. Treballà amb el tinent coronel Joaquín D’Harcourt en la cura oclusiva de les ferides de guerra, els efectes de les sulfamides en les ferides i les lesions produïdes per la congelació de les extremitats durant la batalla de Terol.
      Acabada la guerra fou nomenat professor de les càtedres de Fisiologia i Farmacologia a la Facultat de Medicina de Tolosa i publicar diversos treballs sobre problemes fisiopatològics de les ferides de guerra. El 1942 s’exilià a Mèxic, on va exercir com a metge fisiòleg, editor de prestigi a Editorial Interamericana i col·laborador de laboratoris privats com IQFA i Syntex. Fou nomenat catedràtic de Fisiologia a l’Instituto Politécnico Nacional (IPN). A partir de 1945 i fins a 1988 fou catedràtic de Farmacologia al mateix centre.
    • Robert Folch Sabre (Sète, Herault (França), 1934-1979)
      Fill de l’Albert Folch Pi va néixer a França, on va viure fins el 1949, quan arribà a Mèxic. El 1952 es llicencià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on fou professor de Fisiologia. De 1967 a 1968 també fou professor a Montpellier. Féu algunes traduccions per a l’Editorial Interamericana. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Emili Folch Socias (El Vendrell, Tarragona, 1925-...).
      Fill d’Emili Folch Guimerà. Va poder sortir d’Espanya després de la Guerra Civil i arribà a Mèxic, on va obtenir el títol de metge cirurgià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), el 1952. Va treballar a l’Institut Nacional de Cardiologia des de 1956 a 1958 i també exercí en consulta privada a Ciutat de Mèxic. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Albert Gassol Galofre (Barcelona, 1924-Tijuana (Mèxic), 1997)
      S’exilià amb els seus pares a Mèxic el 1941. Va obtenir el títol de metge cirurgià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), el 1965. Posteriorment s’interessà en l’Acupuntura i féu un any d’aprenentatge a la Xina. Va exercir a Tijuana fins la seva mort. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Francesc Gatell Trujillo (Tarragona, 1925 -1999)
      S’exilià amb els seus pares a Mèxic. El 1954 va obtenir el títol de metge cirurgià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), s’especialitzà en Urologia als EUA entre 1957 i 1959. Posteriorment tornà a Mèxic a treballar a l’Instituto de la Seguridad Social de los Trabajadores de la Enseñanza (ISSTE). Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Jordi Gispert Cruells (Barcelona, 1931-...)
      S’exilià amb els seus pares a Mèxic. Va fer els estudis a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on es graduà el 1973. Completà la residència en Oftalmologia i s’especialitzà en Glaucoma. Fou cap del servei des de 1991 i també exercí en consulta privada. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Mariano Gispert Cruells (Barcelona, 1929-1993)
      S’exilià amb els seus pares a Mèxic. El 1952 va obtenir el títol de metge cirurgià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM). Estudià Psiquiatria a diverses universitats nord-americanes i tornà a Mèxic, on va exercir a Veracruz, especialitzat en Psiquiatria Infantil, va publicar nombrosos treballs de la seva especialitat. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Josep María Gispert Vila (Barcelona, 1903-1964)
      Llicenciat a Barcelona el 1926. Fou membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la Guerra Civil formà part del Consell de Sanitat de Guerra a la Generalitat de Catalunya, també fou major metge provisional i cap de l’hospital de campanya de l’11è Cos de l’Exèrcit a l’Ebre.
      Passà a França on amb altres metges catalans va crear una petita clínica on s’atenia a refugiats espanyols. S’exilià a Veracruz el 1941, on va revalidar els seus estudis a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Entre 1941 i 1944 va treballar a l’Hospital General de Ciutat de Mèxic i partir de 1945 fou director de la clínica Médico Farmacéutica que donava assistència a exiliats espanyols.
    • Marià Gómez Vidal (Barcelona, 1933-...)
      S’exilià amb els seus pares a Mèxic. El 1959 va obtenir el títol de metge cirurgià a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), s’especialitzà en Dermatologia. Va treballar el Centre Dermatològic “Ladislao de la Pascua” a Mèxic, fou professor de Propedèutica Clínica i Dermatologia a la UNAM i cap de consulta externa de l’Hospital Juárez. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Josep Enric Guarner Dalías (Barcelona, 1932-...)
      Fill del coronel Vicenç Guarner Vivancos, cap de l’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Va arribar a Mèxic amb els seus pares des de França el 1941. Va estudiar medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), s’especialitzà en Psiquiatria i féu la residència a Washington. Es va inclinar pel psicoanàlisi i fou professor de Neurologia a la UNAM, entre d’altres llocs. Té publicats nombrosos treballs de la seva especialitat. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Vicenç Eduard Guarner Dalías (Barcelona, 1928-...)
      Fill del coronel Vicenç Guarner Vivancos cap del Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Va arribar a Mèxic amb els seus pares des de França el 1941. El 1953 es graduà en medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM). Es formà tant a Mèxic com a diversos hospitals dels EUA. Quan tornà a Mèxic treballà de professor de l’Aparell Digestiu a la UNAM i també als serveis de Cirurgia de l’Hospital Central, a l’Hospital de la Raza i el Centro Médico Nacional. Va escriure nombrosos treballs clínics i monografies quirúrgiques. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Josep Maria Gussinyé Alfons (Banyoles, Girona, 1922-Durango (Mèxic), 1993)
      El 1940 arribà a Mèxic amb el seu pare. Estudià medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on es graduà el 1949. Exercí a Durango fins la seva mort. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Joan Gussinyé Más (Banyoles, Girona, 1893-1981)
      Llicenciat a Barcelona el 1918, exercia la medicina general a Barcelona. Era membre d’Acció Catalana Republicana, a més d’afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). Durant la Guerra Civil fou tinent d’alcalde de Banyoles, a més dirigia l’Hospital Militar de la ciutat. Passà a França on va fer de metge al camp de concentració de Septfonds. Arribà exiliat a Mèxic el juny de 1939 i exercí de metge a Durango. Tornà a Catalunya el 1946, però atès que estava sancionat amb la inhabilitació professional tornà a marxar a Mèxic el 1947, on va exercir la medicina interna. Finalment tornà a Catalunya i morí a Banyoles el 1981.
    • Jaume Juliá Balsell (Falset, Tarragona, 1897-1957)
      Llicenciat a Barcelona el 1924, exercia a Falset, on a més era jutge de pau, també era membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou director de l’Hospital de Falset. S’exilià a Mèxic el 1942, i exercí a Veracruz, on féu una tasca important: metge municipal, promotor de les defenses contra les inundacions del riu Pantepec, lluita contra el Paludisme, fundador del Club de Leones, tot plegat li va valdre el reconeixement dels seus conciutadans, els quals van posar el seu nom a un hospital i un carrer.
    • Jaume Llaneras Ferrer (Barcelona, 1911-...)
      Estudiava a la Universitat de Barcelona quan va esclatar la sublevació militar i no consta que acabés els estudis. Arribà exiliat a Mèxic el desembre de 1939, residí temporalment a Chiapas fins que fou expulsat per no complir el requisits d’exiliat polític.
    • Josep Miró Abella (Barcelona, 1919-Sonora, Mèxic, 1987)
      Fill del metge Magí Miró Vives, durant la Guerra Civil fou alferes de Sanitat a l’Exèrcit Republicà. Arribà exiliat a Mèxic amb el seu pare el juliol de 1939. Aconseguí tornar a Barcelona on es llicencià el 1947, retornà a Mèxic i revalidà els seus estudis a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i va exercir a Sonora fins la seva mort.
    • Josep Miró Vergés (Sabadell, Barcelona, 1902-...)
      Llicenciat a Barcelona. Destacava com a ortopedista. S’exilià a Mèxic, on exercí a Calimaya a l’Estat de Mèxic.
    • Magí Miró Vives (Valls, Tarragona, 1887-1953)
      Llicenciat en medicina a Barcelona el 1915 i doctorat a Madrid, també llicenciat en dret, fou metge de la Conselleria de Treball de Catalunya i de diverses companyies asseguradores. Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya. Quan va finalitzar la Guerra Civil passà a França on va residí fins que s’exilià a Mèxic el juliol de 1939, on fou admès com exiliat polític amb la seva família. Exercí a Veracruz on va atendre el exiliats espanyols a la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE), i després a Sonora.
    • Ferran Mustarós Plá (Cassà de la Selva, Girona, 1938-...)
      Va arribar exiliat amb els seus pares a Mèxic i va estudiar medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on va obtenir el títol el 1962. S’especialitzà en Psiquiatria i va exercir en consulta privada a Ciutat de Mèxic. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Eduard de Neira Laporte (Barcelona, 1901-Mèxic, 1971)
      Oftalmòleg, llicenciat a Barcelona el 1927, exercia a diverses mútues i a la Creu Roja de Barcelona, era membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou major metge provisional a l’Agrupació Mèdica de Catalunya. Va estar exiliat primer a Bolívia i finalment el 1946 es traslladà a Mèxic on va revalidar el seus estudis a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i va exercir en un consultori particular. 
    • Albert Olivé Blanch (Barcelona, 1936-...)
      El 1950 va arribar exiliat a Mèxic, però va tornar a Catalunya i es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1965. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Francesc Olsina Boher (Barcelona, 1907-Guanajuato, Mèxic, 1993)
      Llicenciat a Barcelona el 1932. Féu estudis de postgrau a Montpeller i Bolonya. Exercia Cirurgia General a Barcelona i era inspector municipal de Sanitat. Durant la Guerra Civil fou director del pavelló militar de l’Hospital de Vallcarca de Barcelona, a més fou metge de les Brigades Internacionals i del 15è Cos de l’Exèrcit. Després de la guerra va estar internat en diversos camps de concentració. Després de passar per Cuba, Argentina i Bolívia, on treballà de cirurgià durant cinc anys, finalment s’exilià a Mèxic. Es va instal·lar a Guanajuato, on fou director mèdic de l’Hospital Juan Manuel Villegas, professor d’Història Antiga de Mèxic i Civilització Espanyola a l’Instituto Allende i professor d’Anatomia a l’Escola de Belles Arts.
    • Antoni Oriol Anguera (Linyola, Lleida, 1906-Mèxic, 1996). Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1927. Va guanyar la càtedra de Bioquímica el 1936 i va col·laborar amb Jaume Miravitlles en campanyes per millorar l’alimentació de la població. El 1938 fou nomenat sots-secretari del Ministerio de Salud Pública, i director de l’Institut dels Sòls. A més era professor de Bioquímica a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Va militar al Partit Radical Socialista.Al llarg de la Guerra Civil fou catedràtic de Bioquímica de la Facultat de Medicina de Barcelona, premiat amb la medalla Curie del Càncer i col·laborà amb Joaquín D’Harcourt i Albert Folch i Pi en les cures oclusives de ferides de guerra.
      Acabada la guerra s’exilià a França on treballà com a professor de Fisiologia  el curs 1939-40 a Tolosa de Llenguadoc. Davant l’evolució de la Segona Guerra Mundial va tornar a Barcelona el 1942, on fou depurat. Hi treballà al laboratori de Antoni Esteve i Subirana. Només se li va permetre ensenyar Neurofisiologia a l’Institut Neurològic de Barcelona entre 1942 i 1947 i també a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau entre 1947 i 1949. Aquell any acceptà el contracte que li fou ofert des d’Argentina, on fou catedràtic de Fisiologia a Córdoba entre 1949 i 1956. Tot fugint de la revolta produïda a l’Argentina el 1957, marxà a Mèxic on treballà com a professor de Bioquímica al Instituto Politécnico Nacional (IPN). Allí va evolucionar a la docència de la Fisiologia General  i finalment a Antropologia, deixant un gran nombre de publicacions en diversos temes.
    • Joaquima Pagés d’Esclusa (Barcelona, 1926-...).
      S’exilià a Mèxic amb els seus pares. El 1965 es graduà en medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) i s’especialitzà en Ginecologia, després de treballar uns anys a Ciutat de Mèxic tornà a Barcelona el 1986. Considerada per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Francesc Palau Abad (l'Albesa, Lleida, 1908-...)
      Llicenciat a Salamanca el 1931. El 1935 fou director de la Clínica Popular i el 1936 regidor de Sanitat de Terrassa. Tenia ideologia anarquista. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional cap de l’Hospital Militar de Terrassa. Arribà exiliat a Mèxic el juny de 1939. Revalidà els seus estudis i va exercir a Ciutat de Mèxic i després durant 30 anys a Tijuana. Es va retirar a la pràctica privada el 1988.
    • Francesc Paniello Grau (Lleida, 1901-1971)
      Oftalmòleg. Va estudiar medicina i nàutica a Barcelona, però a causa de les seves activitats polítiques no va poder llicenciar-se fins el 1932 a Salamanca. Va estudiar amb Hermenegild Arruga i Ignasi Barraquer. Durant la Guerra Civil fou major metge, cap de la Sanitat de la Xarxa de Ferrocarrils i de l’Institut Nàutic. En finalitzar la lluita passà a França i d’allà a Mèxic, el 1942, on fou admès com a exiliat polític. Treballà activament a la Borsa del Metge Català i a les institucions polítiques catalanes. Fou professor de Patologia Ocular a l’Escuela de Medicina del Instituto Politécnico Nacional (IPN).
    • Carles Parés Guillén (Barcelona, 1907-1973)
      Uròleg. Llicenciat a Barcelona el 1932. Era metge del Servei d’Urologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona i membre d’Acció Catalana Republicana. Durant la Guerra Civil fou major metge provisional cap de Sanitat del 5è Cos de l’Exèrcit, del 24è Cos i de l’Hospital Militar de Figueres. S’exilià primer a França on va treballar a París fins que l’amenaça de la Segona Guerra Mundial l’obligà a exiliar-se a Mèxic, on fou admès com a exiliat polític. Treballà al Servei d’Urologia de l’Hospital General i altres hospitals. Va publicar alguns treballs clínics sobre la seva especialitat i el llibre Operatoria Urogenital (1951).
    • Francesc Parés Guillén (Barcelona, 1915-1988)
      Estudiava a Barcelona quan es va produir la sublevació i no es va poder graduar. Durant la Guerra Civil va servir a la Sanitat Republicana. Arribà exiliat a Mèxic concretament a la Baixa California, on fou professor de Biologia a la Escuela de Estudios Superiores i director de la Escuela de Enfermeria.
    • Antoni Peyrí Rocamora (Tarragona, 1889-Cuernavaca, Mèxic, 1973)
      Dermatòleg. Llicenciat a Barcelona el 1911, any que va ingressar a la Sanitat Militar on va fer deu anys de servei. Es doctorà a Madrid el 1912. Des de 1930 a 1938 fou professor auxiliar de Dermatologia i Sifilografia a la Universitat de Barcelona Autònoma i encarregat de la càtedra vacant des de 1937. A més va dirigir la lluita antivenèria de la Generalitat des de 1934, i la lluita contra la llepra. Abans de la guerra va publicar nombrosos treballs i algunes monografies sobre la lepra, el tractament de la sífilis i la prevenció de les malalties venèries.
      Va sortir d’Espanya a finals de 1938 a Montpeller i després a Bordeus. El 1939 es va exiliar a Veneçuela, on va dirigir la lleproseria de l’illa de Maracaibo. El 1941 es va traslladar a Monterrey, Mèxic, com a catedràtic de Dermosifiliografia de la Universitat de Nuevo León i cap del Servicio de Dermatológico del Hospital Civil fins el 1948. Aleshores, marxà a Ciutat de Mèxic com a dermatòleg i venereòleg de l’Instituto Mexicano del Seguro Social. El 1961 es va retirar a Cuernavaca i es nacionalitzà mexicà.
    • Cèsar Pi-Sunyer Bayo (Roses, Alt Empordà, 1905-Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1997). Bioquímic. Fill d’August Pi i Sunyer. Llicenciat a Barcelona el 1927 i doctorat en Farmàcia a Madrid. fou becat per la Junta d’Ampliación de Estudios a Berlín el 1929-30. Va ser professor ajudant de Bioquímica des de 1934 i director del Laboratori de Bioquímica de l’Institut de Fisiologia des de 1931. Durant la Guerra Civil fou tinent metge i director de secció del Laboratori dels Hospitals Militars de Catalunya a partir de 1937. Va exiliar-se a Illa (Rosselló) on va passar quatre mesos abans de marxar a Mèxic. Allà va treballar a diversos laboratoris privats de química pràctica. També va crear al seva pròpia indústria Laboratorios Químicos S.A. Laquisa. Va mantenir una gran activitat industrial i científica a més de formar part de la cultura catalana a l’exili, fou president del Orfeó Català de Mèxic i va contribuir a publicacions catalanes a l’exili com Quaderns de l’Exili, Nova Revista, etc. A més va tenir un extensa publicació professional en la seva especialitat.
    • Aurèlia Pijoan Querol (Castellserà, Lleida, 1910-...)
      Llicenciada a la Universitat de València el 1936. S’exilià primer a França, després a la República Dominicana i finalment aconseguí el visat d’exiliada política a Mèxic on arribà el 1941 amb el seus dos fills.
    • Jordi Piñol Moya (Torre del Espanyol, Tarragona, 1908-Barcelona, 1981)
      Llicenciat a Barcelona el 1935. Especialista en malalties de Nutrició, encara que treballava en investigació fisiològica, era membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou tinent metge provisional a l’Exèrcit de l’Est. Acabada la guerra arribà a França i d’allà a Mèxic, el juny de 1939. Va dirigir la part administrativa dels Laboratorios Queralt-Mir amb Jaume Antoni Aiguader. El 1964 tornà a Barcelona, on se’l va permetre dedicar-se a les Anàlisis Clíniques.
    • Ramon Pla Armengol (Artesa de Segre, Lleida, 1880- Barcelona, 1956)
      Llicenciat a Barcelona el 1901 i doctorat a Madrid el 1904. Va treballar amb Ramon Turró sobre tuberculosi i fou metge de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, a més de secretari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. El 1924 fundà l’Institut Pla-Ravetllat per a l’estudi de la Tuberculosi i aconseguí certa reputació com a investigador. Fou diputat a Corts el 1936 pel Partit del Socialistes. Quan acabà la Guerra Civil s’exilià primer a Bèlgica, però amb la invasió dels nazis, marxà a França. El 1942 s’exilià a Mèxic, on fou un dels fundadors de la Borsa del Metge Català i de les Ediciones Minerva. El 1947 tornà a França i treballà atenent la consulta de Tisiologia al Dispensari de la Creu Roja Republicana, el 1948 tornà a Barcelona on exercí professionalment.
    • Josep Puche Álvarez (Lorca, Múrcia, 1896-Ciutat de Mèxic (Mèxic)
      Llicenciat en medicina a Barcelona el 1922, doctorat el 1927. Fou alumne intern de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El 1926 va treballar a Madrid amb Juan Negrín, tornà a Barcelona per treballar amb August Pi i Sunyer i investigà la influència del Sistema Nerviós Autònom en la Glucèmia. El curs de 1928-29 va obtenir la càtedra de Fisiologia de la Universidad de Salamanca i el 1930 la de València. El 1936 fou nomenat rector de la Universitat València. Quan va començar la Guerra Civil va tenir al seu càrrec l’Institut Nacional d’Higiene i Alimentació i fou responsable de la nutrició de la població civil en l’àrea republicana, després fou nomenat coronel cap de Sanitat, tant civil com militar, càrrec que ocupà fins el final de la guerra. Marxà a París on Juan Negrin li encarregà la direcció dels Servicio de Evacuación de los Republicanos Españoles (SERE). S’exilià a Mèxic, on participà en la creació del Comité Técnico de Ayuda a los Republicanos Españoles (CTARE), que amb els fons de la República finançà diversos grups industrials i agrícoles en els que treballaven exiliats espanyols. També va contribuir en diverses publicacions de medicina i fou impulsor de l’Ateneo Español de México. El 1943 s’incorporà a la docència de Fisiologia a Instituto Politécnico Nacional (IPN) i després a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), on es va jubilar el 1965. Va publicar nombrosos treballs científics.
    • Josep Puig Gurí (Barcelona, 1915-...)
      Llicenciat a Barcelona va adquirir experiència en traumatologia a Manresa, a més militava a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional i ajudant de l’equip quirúrgic de Joaquín D’Harcourt al front de l’Ebre i també a l’Hospital Militar de Vallcarca de Barcelona.  Exiliat a França, es va poder salvar dels camps de concentració perquè tenia parents a Perpinyà. Va treballar a l’Hospital Mausausant de Béziers. Finalment marxà a Mèxic, on féu de metge rural i d’allà marxà als Estats Units per treballar en cirurgia ortopèdica a la Universitat de Iowa. El 1947 tornà a Mèxic on va rebre títol de metge cirurgià per la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Va publicar als Estats Units d’Amèrica i a Mèxic diversos treballs de la seva especialitat i va arribar a tenir fama de viatger i explorador. Quan es va retirar marxà a viure als Estats Units.
    • Albert Ragasol Barbey (Barcelona, 1932-...)
      S’exilià a Mèxic amb els seus pares. Estudià medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on es graduà el 1958, posteriorment s’especialitzà en Gastroenterologia a París, on es quedaria a treballar. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Antoni Ralló Tomàs (Tortosa, Tarragona, 1902-1999)
      Llicenciat a Barcelona el 1926. Especialista en malalties de les vies respiratòries, era metge del servei d’Antoni Raventós a l’Hospital Clínic de Barcelona. Fou dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya. En produir-se la sublevació militar a Barcelona va contribuir a organitzar els serveis sanitaris republicans i l’octubre de 1936 fou nomenat membre del Consell de Sanitat de Guerra de la Generalitat de Catalunya, després fou major metge provisional en el front de La Mancha. Arribà a Veracruz el 1942 com a exiliat polític, revalidà els seus estudis a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) i treballà amb tuberculosos a l’Hospital de Huipulco. Després va exercir la consulta privada i també fou cap de Pneumologia de l’Hospital de la Beneficència Espanyola.
    • Germà Reverter Fluixà (Ulldecona, Tarragona, 1900-Mèxic, 1954)
      Llicenciat a Barcelona, militava a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil arribà a ser capità metge provisional del 10è Cos de l’Exèrcit de l’Est a la Seu d’Urgell. Quan finalitzaren els enfrontaments passà per Andorra, França, Algèria, Marroc i finalment Mèxic el juny de 1942, va aconseguir el registre de la Dirección de Profesiones i exercí a Hidalgo.
    • Enric Robiou García (Cadis, 1913-1975)
      Llicenciat a Barcelona en medicina i química s’especialitzà en Hematologia. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional destinat a la Direcció de Sanitat de la 3a Demarcació a Catalunya. Passà a França i d’allà a Mèxic on arribà el 1940. Exercí a Veracruz; va dissenyar la tècnica de Papanicolau pel diagnòstic precoç de càncer uterí, el qual no fou degudament apreciat.
    • Jaume Roig Padró (Reus, Tarragona, 1896-Ciutat de Mèxic (Mèxic), 1969)
      Llicenciat a Barcelona el 1917, va ingressar a la Sanitat Militar on arribà a ser oficial. Expulsat de l’exèrcit per les seves idees nacionalistes fou detingut l’octubre de 1934; a les eleccions de 1936 fou candidat del Fomento Nacionalista Republicano. Durant la Guerra Civil fou major metge professional i cap de la 3a Comandància de Sanitat de Tarragona. Quan finalitzà la guerra s’exilià a la República Dominicana i després a Mèxic. Allà va treballar escrivint guions per ràdio i televisió i fent de traductor.
    • Ramiro Ruiz Durá (Barcelona, 1934-...)
      Va arribar a Mèxic amb els seus pares. El 1959 es graduà en medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) i s’especialitzà en Ginecologia a Cuba el 1968. Quan tornà a Mèxic va treballar a l’Institut Nacional de Perinatologia a Ciutat de Mèxic. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Josep Lluís Sánchez García (Barcelona, 1931-...)
      S’exilià a Mèxic amb els seus pares. Estudià medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on es graduà el 1957. Estudià Medicina Interna i s’especialitzà en malalties cardiovasculars. Va ser cap de Cardiologia a l’Hospital “Darío Fernández” i professor de la seva especialitat i Nefrologia a la UNAM. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Frederic Tarrida Castells (Esparreguera, Barcelona, 1898-Barcelona, 1974)
      Otorinolaringòleg. Llicenciat a Barcelona el 1930. Exercí a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, era membre d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou president del Col·legi de Metges de Catalunya, membre del Consell de Sanitat de Guerra, capità metge provisional del 2n Cos de l’Exèrcit. Passà a França al final de la guerra i arribà a Mèxic el novembre de 1941. Treballà a laboratoris farmacèutics a la Ciutat de Mèxic fins el 1973, quan tornà a Barcelona.
    • Rafael Trueta Raspall (Barcelona, 1902-Cuernavacas, Mèxic, 1958)
      Otorinolaringòleg. Llicenciat a Barcelona el 1930. Exercia en consulta privada i era metge de l’Hospital Clínic i de l’Hospital de la Creu Roja, a més militava a Esquerra Republicana de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou capità metge del Cos de Policia de Barcelona. Passà a França i d’allí s’exilià a Mèxic el 1942. Exercí la seva especialitat a la Benéfica Hispana on destacà per la seva habilitat quirúrgica. Fou vice-president de l’Orfeó Català; va publicar nombrosos treballs de la seva especialitat.
    • Tomàs Tusó Temprado (1892-1974)
      Llicenciat a Saragossa el 1914. Exercia la Medicina General a Barcelona, on era cap de Sanitat de l’Ajuntament de Barcelona i director de l’Hospital General de Catalunya. Militava al Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM). Quan va començar la Guerra Civil fou nomenat representant del Consell de Sanitat de Guerra per la Generalitat de Catalunya, comandant metge de la Divisió 28 i finalment major metge provisional cap de l’Hospital de Vilafranca del Penedès. Va estar exiliat a França, Algèria i finalment arribà a Mèxic el 1942. Malgrat haver revalidat el títol no va exercir com a metge i en canvi va obrir un galeria d’art.
    • Josep Antoni Vila Mauner (Barcelona, 1925-1987)
      Va arribar a Mèxic amb els seus pares el 1942. Va estudiar medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM), on es graduaria el 1952. S’especialitzà en Administració d’hospitals a Chicago. Fou professor de la UNAM des de 1965 i de l’administració de l’Instituto Nacional de Cardiología, i a més va publicar treballs de la seva especialitat. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Pelai Vilar Canales (Oviedo, Astúries, 1909-Ciutat de Mèxic (Mèxic), 1993).
      Llicenciat a Saragossa el 1934. S’especialitzà en coll, nas i oïda com a adjunt de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Quan començà la Guerra Civil es va unir a l’equip quirúrgic que viatjà a Mallorca i després a Madrid. Fou major metge provisional de l’11è Cos de l’Exèrcit. Acabada la guerra va estar internat a diversos camps de concentració francesos fins que aconseguí embarcar cap a Mèxic el 1942. Allà treballà com a cirurgià, a més va fundar i dirigir la revista Acta Médica Hidalguense entre 1948 i 1961. També treballà de docent a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) de 1970 a 1975. Va publicar nombrosos treballs clínics i el llibre Mis médicos mexicanos. Fou molt actiu en les manifestacions catalanes a l’exili.
    • Pelai Vilar Puig (Barcelona, 1937-...)
      Fill de Pelai Vilar Canales, va arribar a Mèxic amb els seus pares el 1942. El 1962 es graduà en medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM). S’especialitzà en malalties de l’oïda, nas i coll amb el seu pare a l’Hospital 20 de novembre de Instituto de la Seguridad Social de los Trabajadores de la Enseñanza (ISSTE) a Ciutat de Mèxic. També treballà a Glasgow Royal Infirmary del 1965-1966. Quan tornà a Mèxic fou cap del servei a l’Hospital Central Sur Pemex a més de professor de la UNAM. Fou director de l’Hospital Ángeles de las Lomas i publicà nombrosos treballs clínics sobre Otorinolaringologia. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Joan Vives Rocabert (vaixell francès “Mont Viso” en aigües del Marroc, 1941-...)
      Va néixer al vaixell de camí a Mèxic en aigües del Marroc. Es graduà en medicina a la Universitat Nacional Autónoma de Mèxic (UNAM) el 1963, i s’especialitzà en Psiquiatria del 1966 al 1968. Fou psicoanalista de l’Asociación Psicoanalista Mexicana des de 1975, membre de la Borsa del Metge Català i psiquiatre a Ciutat de Mèxic. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
    • Josep María Zavala Hernández (Barcelona, 1885-1944)
      Dermatòleg. Llicenciat a Barcelona el 1913. Era metge de la Quinta de la Salut “L’Aliança”. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional en la Inspecció General de l’Artilleria i en acabar la guerra va estar al servei mèdic del Consolat de Mèxic a Marsella. Arribà exiliat a la República Dominicana, on va aconseguir un visat per Mèxic com a exiliat polític, el 1941, on va romandre.
  • Panamà
    • Esteve Isern Cervera (Lleida, 1906-1979)
      Oftalmòleg. Llicenciat a Barcelona el 1934. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional al servei de l’Aviació. Passà exiliat a França i treballà a un hospital de París durant la Segona Guerra Mundial, des d’allí marxà com a emigrat a Santo Domingo i finalment a la ciutat de Panamà, on treballà d’oftalmòleg a l’Hospital de Santo Tomás i en la Seguretat Social. El 1970 fou escollit president de l’Academia Panameña de Medicina y Cirugía. Se li va recompensar la seva obra social amb el nom d’un carrer.
    • Santiago Pi i Sunyer (1893-1981)
      Llicenciat a Barcelona el 1914. Va treballar alguns anys a Mallorca i el 1921 fou auxiliar de la facultat. El 1923 va guanyar la càtedra de Fisiologia de Saragossa, que va portar fins el 1936. El 1933 fou alguns mesos sots-secretari del ministeri d’Instrucció Pública. Quan es produir l’alçament estava a Catalunya i fou incorporat a la facultat de Barcelona, perquè Saragossa quedar a l’altre bàndol. Passà a França i el 1941 fou contractat com a professor de Fisiologia a la Universitat de San Simón de Cochabamba  Bolivia, on també va impartir Bioquímica Mèdica i Patologia Mèdica. El 1951 marxà a la Facultat de Medicina de Panamà també com a professor de Fisiologia. Va publicar nombrosos treballs d’investigació. Tornà a Catalunya el 1962 i el 1968 fou convidat com a professor de Fisiologia per a la Universitat Autònoma de Madrid.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Puerto Rico
    • Carles Gubern Puig (Barcelona, 1901-Fajardo (Puerto Rico), 1979)
      Llicenciat a Barcelona el 1924 i doctorat a Madrid el 1926. Després del començament de la Guerra Civil fou nomenat cònsol d’Espanya a Bèlgica i d’allí al Marroc. El 1939 es traslladà a Cuba, després a Nova York, Florida i finalment s’instal·là a Sant Joan de Puerto Rico, on l’any 1953 fundà la Clínica Gubern, especialitzada en Cirurgia Infantil.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • República Dominicana
    • Carles Asensio Merino (Barcelona, 1908-...)
      Llicenciat a Barcelona el 1932. Era metge de l’Hospital d’Infecciosos, de l’Hospital d’Incurables i de la “Casa de Socorro”. Durant la Guerra Civil fou major metge provisional a l’11è Cos de l’Exèrcit. S’exilià primer a França i després a la República Dominicana on fou nomenat inspector mèdic de Guayabín, Monte Cristi.
    • Marià Rovellat Canals (Reus, Tarragona, 1880-1951)
      Llicenciat a Barcelona el 1901. Va rebre formació quirúrgica a Nova York i Chicago, també estudià a París i revalidà estudis a Santo Domingo, Caracas i Puerto Rico. Fou director propietari del Sanatorio Español de Santiago de los Caballeros en la República Dominicana entre 1931 i 1935; fou cirurgià de l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Quan començà la Guerra Civil  era director de la Clínica Montserrat i cirurgià de l’Hospital Intercomarcal de Lleida. Marxà de nou a la República Dominicana on exercí de cirurgià a Santo Domingo.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Uruguai
    • Francesc Bergós i Ribalta (Barcelona, 1903 - Montevideo, Uruguai, 1978)
      Metge cirurgià i ginecòleg. Llicenciat a Barcelona el 1923; va començar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, on va acabar treballant com a professor d’Anatomia en la Facultat de Medicina la Universitat de Barcelona Autònoma des de 1934, també va ser professor d’Anatomia a l’Escola Oficial de Practicants de Barcelona.
      Formà part del Comitè de Control del Col·legi de Metges, vinculat al Comitè Centrals de Milícies Antifeixistes, creat arran de l’inici de la Guerra Civil. Ingressà a la Sanitat Militar el 1924 fou ascendit a major metge provisional. El 1936 fou nomenat per la Generalitat de Catalunya membre del Consell de Sanitat de Guerra en representació de la Unión General del Trabajador (UGT). Va estar al Front d’Aragó com a cap dels Serveis Sanitaris, després va quedar a càrrec de la Sanitat en la Defensa Civil.
      El 1939 fou internat al camp de concentració d’Argelers, on fou cap de sanitat. Després, durant 5 anys, va recórrer Amèrica del sud: Argentina, Bolívia, Xile i Uruguai. A l’Argentina fou director científic d’indústria privada a Mendoza i a Buenos Aires, i a l’Uruguai professor de Tàctica sanitària a la Escuela de Sanidad Militar Uruguaiana a Montevideo.
      Un home d’influència amb bones connexions en el món de la medicina, va ser president de la Sociedad de Hematología Latinoamericana. Alhora va estar integrat en la vida i activitats dels catalans residents al Uruguai.
      Va publicar nombrosos treballs i monografies sobre qüestions de sanitat militar i una biografia de Lluís Companys.
      Va ser membre del Consell Nacional Català i representant de la Generalitat a l’exili a més de president del Casal Català.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Veneçuela
    • Bonaventura Benaiges Farriol (1909-2001)
      Metge digestòleg. Llicenciat a la Universitat de Barcelona el 1934, fou alumne intern de Jesús Maria Bellido i a més fou professor ajudant de Fisiologia de la Facultat de Medicina de Barcelona el 1932, professor de Química Biològica el 1934 i metge intern en la Clínica  de Malalties de la Nutrició de la Universitat de Barcelona Autònoma el 1935.
      Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional del Exèrcit de l’Est i cap de la lluita antipalúdica de la regió catalano-aragonesa.
      Després de la guerra s’exilià primer a França on fou cap del Laboratori de Química Biològica i Investigació del “Centre Anticancereux” de Tolosa de Llenguadoc, finalment marxà a Veneçuela on va col·laborar amb August Pi i Sunyer.
    • Joan Bofill Deulofeu (Santa Coloma de Farners, Girona, 1905 - ?)
      Llicenciat a Barcelona el 1929 i doctorat a Madrid el 1930. Va ser professor auxiliar temporal de Fisiologia Especial i Descriptiva entre 1930 i 1938. A partir del 1932 estudià dos anys a Berlín becat per la Junta d’Ampliación de Estudios i la Rockefeller Foundation per dominar les tècniques de cultiu de teixits. Després fou encarregat del curs d’Histologia a partir de 1937, en substitució d’Àngel Ferrer i Cagigal, separat del servei.
      Durant la Guerra Civil fou tinent mèdic provisional a l’Hospital Militar de Barcelona i cap de Laboratori Clínic del mateix hospital.
      Durant el conflicte passà exiliat a França; en concloure els enfrontaments fou auxiliar d’Histopatologia en el Centre Anticancereux de Tolosa de Llenguadoc, i d’allà s’exilià a Veneçuela per col·laborar amb August Pi i Sunyer i dirigir laboratoris privats.
      El febrer de 1940, un jutge instructor l’acusà d’adhesió al govern roig i separatista i el Ministeri en decretà la separació del servei.
    • Domingo Carreras Clavell (Barcelona, 1932-...)
      Arribà exiliat amb els seus pares a Veneçuela el 1937. Llicenciat a Barcelona el 1960, va revalidar el títol a Caracas on s’especialitzà en Psiquiatria i fou cap del Departament de Psiquiatria i Psicologia Clínica de la Universitat d’Orient i director de l’Hospital de Ciutat Bolívar. El 1970 tornà a Barcelona. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Albert Contreras Arana (Barcelona, 1915-San José de Guanipa (Veneçuela), ?)
      Llicenciat a Barcelona el 1940, després d’haver fet de sanitari durant la Guerra Civil per l’Exèrcit Republicà. A Veneçuela va treballar a l’Instituto Nacional de Nutrición de Caracas i com a metge rural a San José de Guanipa, on va morir.
    • Manuel Corachan i Garcia (Xiva de Bunyol, País Valencià, 1881-Barcelona, 1942)
      Llicenciat a Barcelona el 1905. Es formà amb Àlvar Esquerdo i Enric Ribas i Ribas al Servei de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que dirigí des de 1921, el mateix any en què fundà la seva clínica quirúrgica privada, la Clínica Corachan a Sarrià, des d’on edità els Anales del Instituto Corachan (1925-1935). El 1925 llegí el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Gaudí de prestigi internacional i formà escola entre els cirurgians, alguns dels quals continuaren el seu llegat a la Clínica Corachan. Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1932-1934). El 1933 fou nomenat professor lliure de Patologia Quirúrgica de la Universitat de Barcelona Autònoma i el curs 1934-35 de Clínica quirúrgica. Dirigí i finançà la publicació en fascicles i en llibre del Diccionari de Medicina, on es fixà la terminologia mèdica en català. Fou expulsat de la Universitat de Barcelona Autònoma per les autoritats republicanes el 1937. Va ser conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya durant el 1936, però l’esclat de la guerra el decidí a prendre l’exili de França i va decidir entrar a l’Espanya nacional. Però mentre negociava el sobreseïment de les seves responsabilitats polítiques, el seu fill va morir al front, on l’havien enviat les autoritats republicanes, com a càstig per l’actitud del seu pare. El 1937 marxà a Veneçuela on va dirigir l’Instituto de Cirurgía Experimental i fou catedràtic de Tècnica Anatòmica de la Universitat de Caracas. Va tornar a Barcelona el 1941 i va morir pocs mesos després de Tifus Exantemàtic que va agafar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on s’havia reintegrat com a cap de Cirurgia.
      El Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona el condemnà el 1940, però la Comisión Liquidadora de Responsabilidades Políticas li concedí l’indult de la sanció econòmica el 1960.
    • Màrius Cortés Lladó (Barcelona, 1896 - 1970)
      Metge cirurgià digestòleg. Va ser professor de Gastroenterologia i metge del dispensari Patologia Digestiva del Clínic. Va dirigir, conjuntament amb Antoni Trias i Pujol, un dels cursos d’ampliació del període de llicenciatura de Facultat de Medicina el 1934-35, com a metge del Dispensari de l’Aparell Digestiu, anomenat “Exploració del tub digestiu i orientació diagnostica”, i va col·laborar en el de “Terapèutica de les malalties de l’aparell digestiu”.
      Va exiliar-se a Veneçuela el 1936, on va col·laborar amb August Pi i Sunyer.
    • Alfons Espina Sardá (Barcelona, 1900-1980)
      Llicenciat a Barcelona el 1930. Durant la Guerra Civil era capità metge del Cos de Carrabiners, va participar a la batalla de l’Ebre. Va exiliar-se a França on féu d’ajudant de metge, fins el 1947 que va emigrar a Veneçuela, un cop jubilat tornà a Barcelona.
    • Enric Godás Vila (Corbins, Lleida, 1905- Caracas (Veneçuela), 1987)
      Llicenciat a Barcelona el 1929. Fou metge pediatre de l’Ajuntament de Lleida i va ser encarregat de la Casa de Socors i el Dispensari de la Gota de Llet. Durant la Guerra Civil fou tinent metge provisional destinat a la Reraguarda i Transport. Després de l’evacuació de Catalunya s’exilià a Mèxic, on fou admès com exiliat polític i exercí a la Seguretat Social. El 1948 es traslladà a Xile contractat pels laboratoris farmacèutics Ciba, dels quals el 1953 fou nomenat director general a Caracas, Veneçuela, on va fixar definitivament la seva residència.
    • Pere Joan Grases Galofre (Barcelona, 1934-...)
      Exiliat amb els seus pares. Va estudiar a la Universitat de Buenos Aires i es graduà a Veneçuela el 1958. S’especialitzà en Anatomia Patològica i treballà en diversos llocs dels EUA i fou professor a la Universitat Central de Veneçuela. A més va publicar diversos llibres i treballs de la seva especialitat. El 1988 quan es jubilà tornà a Barcelona on fou cap del Servei de l’Institut Dexeus. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Jaume Isern Rabascall (l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 1912-Caracas, Veneçuela, 1975)
      Llicenciat a Barcelona el 1936 s’inicià en la pràctica de l’Endocrinologia. Fou capità metge provisional durant la Guerra Civil al front d’Aragó, va adquirir pràctica traumatològica a l’Hospital de Militar número 1 de Barcelona. Passà a França i arribà a Veneçuela el 1940, on treballà a Caracas als laboratoris farmacèutics Schering, el 1942 fou un dels fundadors dels Laboratorios Farmacológicos Protón, i partir de 1949 va dirigir el departament de vendes de Sandoz a Veneçuela, el 1950 fundà Laboratorios Ergos i finalment el 1968 adquirí els Laboratorios Tecno-Químicos de Caracas.
    • Josep Maria Massa Servitja (Girona, 1901-2000)
      Llicenciat a Barcelona el 1923 i doctorat a Madrid el 1925. Fou cap del servei d’Urologia de l’Hospital Provincial de Girona. Durant la Guerra Civil fou tinent metge provisional al servei d’Urologia de l’Hospital Militar de Vallcarca i també a la unitat de cirurgia urogenital que va intervenir al front de l’Ebre. Després de més d’un any exiliat a França va aconseguir arribar a Veneçuela, on va treballar de director dels Laboratorios Leti. Tornà a Barcelona el 1988.
    • Guillem Pérez Enciso (Barcelona, 1917-...)
      Llicenciat a Barcelona. Arribà a Veneçuela després de la Guerra Civil. Fou el promotor de la Psicologia universitària a Caracas, va treballar a l’Instituto de Psicología de la Universitat Nacional de Caracas el 1958. Va publicar alguns textos bàsics, com Elementos de Psicología (1955).
    • Ignasi Pérez-Galdós Martínez (Las Palmas, Gran Canària, 1909-Alacant, 1988)
      Llicenciat a Barcelona el 1935 va treballar a l’Hospital Clínic. Quan va començar la Guerra Civil s’incorporà com tinent metge provisional en la Clínica número 10 de Barcelona, actuà a diversos hospitals de guerra i participà a la batalla de l’Ebre. De França va aconseguir emigrar a Veneçuela, on treballà de metge rural entre 1939 i 1940. A partir de 1941 fou visitador mèdic dels Laboratorios Biogen y Palenzona, a més de fer d’editor de revistes mèdiques. Tornà a Espanya i exercí com a metge especialista en malalties reumàtiques a Alacant, on va morir.
    • August Pi Sunyer (Barcelona, 1879-Mèxic, 1965)
      Fisiòleg. Fill del catedràtic Jaume Pi i Sunyer. Llicenciat a Barcelona el 1899. El 1904 va guanyar la càtedra de Fisiologia a Sevilla, lloc on va estar algun temps alternant visites a Barcelona on feia recerca amb Ramon Turró al Laboratori Municipal de Barcelona, on creà un vertader centre de recerca en fisiologia. S’instal·là a Barcelona com a agregat el 1907. El 1910 entrà a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de la qual en fou president, i el 1912 fou membre fundador de la Societat Catalana de Biologia i director de la seva publicació (1913-1938). El 1916 aconseguir la càtedra de Bioquímica i Fisiologia humana a Universitat de Barcelona. El 1920 amb Jesús Maria Bellido van fundar l’Institut de Fisiologia impulsat per la Mancomunitat de Catalunya. Va formar part del Comissariat de la Universitat de Barcelona el 1931, a més de ser vocal del Patronat de la Universitat de Barcelona Autònoma i rector accidental el 1938 en absència de Pere Bosch Gimpera. Participà de manera activa en els congressos de metges de llengua catalana i en presidí el VI a Barcelona el 1930. Fou creador d’una veritable escola de recerca, amb reputació internacional, en un període d’esplendor per la medicina catalana. Activitats que compartia amb la seva tasca política, com a diputat de la candidatura republicana-federal a les Corts Constituents diversos anys.
      El 1939 va haver de marxar a l’exili després de passà per França arribà a Veneçuela el 1940, on fou nomenat professor de Fisiologia de la Universitat Central de Caracas, on arribà a ser rector, a més de director i fundador de l’Instituto de Medicina Experimental, entre molts altres càrrecs. Va seguir assistint a congressos de Fisiologia l’últim a Brussel·les el 1956. El 1955 se li concedir el premi Kalinga de la Unesco. Els últims temps els passà a Mèxic, on va morir.
    • Jaume Sauret Guasch (Torà, Lleida, 1910-Barcelona, 1964)
      Psiquiatre, llicenciat a Barcelona el 1936. Durant la Guerra Civil fou capità metge provisional per l’Exèrcit d’Extremadura. S’exilià a França el 1948, on fou metge resident de l’Hospital Psiquiàtric de Saint-Remy. D’allà marxà a Veneçuela i fou director de l’hospital psiquiàtric de Maracaibo. Tornà a Catalunya el 1960.
    • Josep Solanes Villapreñó (Pla de Santa María, Tarragona, 1909-València, Veneçuela, 1991)
      Psiquiatre. Llicenciat a Barcelona el 1932. S’especialitzà en Psiquiatria amb Emili Mira López. El 1933 formà part de l’Institut Pere Mata de Reus. Quan va començar la Guerra Civil va estar com a metge al front d’Aragó i després passà al servei psiquiàtric militar com a capità metge provisional. Després de l’evacuació a França treballà a diversos hospitals psiquiàtrics durant la Segona Guerra Mundial. El 1945 organitzà una sèrie de conferències sobre els problemes psiquiàtrics de l’exili. Finalment el 1949 s’exilià a Veneçuela i fou director de dos hospitals psiquiàtrics. Des de 1959 fins la seva jubilació el 1982 fou professor de Psicologia mèdica i el 1979 cap de Departament de Salut Mental, presidí el II Congreso Venezolano de Psiquiatría y Neurología de Caracas el 1967. Va publicar alguns textos de la seva especialitat i va rebre importants distincions. Entre el 1977 i 1978 es graduà a la Universitat de Tolosa de doctor en Filosofia amb una tesi sobre l’exili.
    • Francesc Ignaci Tabernero Vicente (San Martín de Pedroso, Zamora, 1906-Caracas (Veneçuela), 1987). Pàg. 723
      Llicenciat a Barcelona el 1931. Fou metge numerari de l’Hospital Clínic i de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i féu pràctiques a l’Hospital Sant Lluís de París. Durant la Guerra Civil fou major metge provisional, cap de Sanitat del 5è Cos de l’Exèrcit al front d’Osca. Després de l’evacuació a França s’exilià a Veneçuela, on va revalidar el seu títol a la Universitat Central i va exercir la Medicina General i Dermatologia a Caracas fins la seva mort.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats

      
      
      
  • Xile
    • Maria dels Àngels Casas Sánchez (Barcelona, 1936-...)
      Quan arribà a Xile estudià Pediatria a la Universitat Catòlica de Santiago. El 1971 fou cap de l’Hospital Infantil de Potrerillos i professora de la Universitat Catòlica de Xile. Considerada per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
    • Pompeu Pascual Carbó (Cassà de la Selva, Girona, 1897-Girona, 1977)
      Llicenciat a Barcelona el 1924, inicialment fou metge de la Mancomunitat després exercí a Girona com a pediatre. El 1931 fou escollit regidor de Girona per Esquerra Republicana de Catalunya. Quan va acabar la Guerra Civil passà refugiat a França i el 1939 marxà exiliat a Xile, on exercí fins el 1948 quan tornà a Catalunya.
    • Salvador Sarrá Carbonell (Sabadell, Barcelona, 1937-...)
      Arribà exiliat a Xile amb els seus pares el 1939. Es llicencià en medicina a la Universitat de Xile el 1963, va obtenir una beca per treballar a Barcelona a l’Hospital Clínic en malalties metabòliques. El 1983 va treballar a la Universitat de Miami i després a la Universitat Southern California i finalment tornà a Santiago de Xile com a professor de Medicina Interna a la Universitat de Xile. Considerat per Francisco Guerra com a exiliat de segona generació.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
    • Jaume Josep Valls Dalfo (Sant Boi de Llobregat, Barcelona, 1912-Vinya del Mar (Xile), 1963)
      Estudiava sisè curs de medicina quan es va produir la sublevació. Arribà exiliat a Xile on es va doctorar el 1947 a la Universitat de Santiago. Fou ajudant de les càtedres de Parasitologia i Semiologia i metge de l’Hospital San Borja i de la Mutual Catalana de Santiago.
  ÀFICA:
  • Algèria
    • Joaquim Boronat Sanromà (Mont-roig, Tarragona, 1909-1989)
      Llicenciat a Barcelona el 1935. Arribà a ser capità metge provisional durant la Guerra Civil i finalment fou destinat a un destructor com a metge de l’Armada Republicana. Al final de la guerra va arribar a Algèria i allí va exercir molts anys.
      
      
      Tornar a l'índex de metges exiliats
  • Marroc
    • Josep Càndid Dencás Puigdollers (1900-1966)
      Llicenciat a Barcelona el 1923. Fou diputat de les Corts Constituents de 1931 per Esquerra Republicana de Catalunya. Quan es va produir la sublevació militar va marxar a Itàlia i d’allà a França. A partir de 1947 va atendre la consulta de Medicina General i Pediatria al Dispensari de la Creu Roja Republicana de Bayona. D’allà marxà a Tànger on va fundar la Clínica Tingis.
    • Pere Marcel·lí Grau Sunyol (1913-1984)
      Otorinolaringòleg, llicenciat a Barcelona. Va treballar a la Sanitat Republicana i després de la Guerra Civil s’exilià a França. Acabada la Segona Guerra Mundial exercí a l’Hospital de Varsovie, a Tolosa. Desterrat al Marroc per activitats comunistes treballà 25 anys a Casablanca, finalment tornà a França.
    • Carles Martí Feced (Alzira, València, 1901-Barcelona, 1982)
      Llicenciat a Barcelona el 1924. Fou un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i tinent d’alcalde de l’Hospitalet de Llobregat. Durant la Guerra Civil va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat de Catalunya. El 1939 marxà exiliat a França i treballà de metge als Dispensaris de Perpinyà i París. Perseguit per la Gestapo va fugir a Suïssa i després al Marroc. Tornà a Catalunya el 1977 amb el president Josep Tarradellas.
      
      

      Tornar a l'índex de metges exiliats
  ÀSIA:
  • Indonèsia
    • Joaquim Alier Gómez (Barcelona, 1907-1968)
      Llicenciat a Barcelona el 1932, va treballar amb Emili Mira López i s’especialitzà en Neuropsiquiatria. Quan va començar la Guerra Civil era antropòleg de l’Institut Psicotècnic de la Generalitat de Catalunya, s’incorporà a la Sanitat Republicana i fou tinent metge provisional a la 3a Demarcació Sanitaria. S’exilià a Veneçuela, on va exercir com a metge rural, després fou director de colònies infantils i professor de l’Instituto Pedagógico de Caracas. Impulsat per l’afany de conèixer nous horitzons acceptà el càrrec de director del Hollandia Hospital a Nova Guinea holandesa, on va viure tres anys. D’allà marxà a Indonèsia com a subdirector del l’hospital psiquiàtric de Bogo a Java i més tard fou director de l’hospital neuropsiquiàtric de Djakarta, també a Java. Va treballar algun temps a Brisbane, Austràlia i d’allà va anar als Estats Units d’Amèrica. A Nova York fou metge resident del Creedmor State Hospital i professor de la New School for Social Research. Finalment tornà a Barcelona el 1954, on fou metge de la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramanet, i cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i finalment acabà els seus dies com a director de l’Institut Pedro Mata de Reus. Va publicar importants estudis sobre les lesions orgàniques dels esquizofrènics.
      
      
      Tornar a l'índex de metges exiliats
  OCEANIA:
  • Nova Zelanda
    • Josep García Llauradó (Barcelona, 1927-...)
      Llicenciat a Barcelona. Va treballar al Servei de la Clínica Mèdica de l’Hospital Clínic i al Departament de Farmacologia de la facultat de medicina de Barcelona. El 1952 féu estudis de postgrau a Gran Bretanya i d’allà anà a treballar a la Universitat d’Otago a Nova Zelanda. El 1967 emigrà als EUA, on treballà a les universitats de Houston i Salt Lake City. La seva recercà se centrà en l’aldosterona; també va estar compromès amb la cultura catalana i va publicar una Introducció a l’enginyeria biomèdica (1976).
      
      
      Tornar a l'índex de metges exiliats